Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Lis Solé

Lis Solé

Lleida, 1978. Em defineixo com una amant de la comunicació, tant oral com escrita, de la recerca i de la investigació. M’apassiona la llengua, la literatura, la història i l'art, i és per això que vaig cursar estudis en Humanitats i Antropologia. Adoro la lectura, especialment les novel·les històriques, i com més gruixudes millor; escriure és la meua altra gran passió, i per això publico estudis d'àmbit comarcal, a més d'articles reflexius al meu blog. Soc una dona activa i dinàmica, sense por a prendre decisions i afrontar nous reptes. La docència és la meua professió, de la qual més que ensenyar, aprenc.

Opinió

Ensenyar vs. aprendre

“Què vol dir ser mestre avui?”. Aquest és el títol de la meua última lectura; aquella que m’acompanya a les nits, la que tinc a la tauleta i la que prenc cada dia minuts abans d’adormir-me. “Quan soc a l’escola treballant, a dins de la classe, soc feliç”, diu Joan Triadú a la dedicatòria; hi coincideixo plenament. I encara diria més: quan entro a l’aula em transformo, prenc consciència del meu paper. Una professió, la de docent, compromesa, enriquidora, i a la vegada frustrant quan no aconseguim assolir els objectius marcats.



I aquest és precisament el pal de paller de la qüestió: quins són i quins han de ser aquests OBJECTIUS? La responsabilitat dels docents sempre ha estat tema d’actualitat. El debat ensenyament-educació és clau en les converses de pares i mares, sobretot en les de professionals del món de l’educació. En aquest binomi ensenyar versus educar, em pregunto quina és la funció real que el mestre/professor ha de complir amb els seus alumnes. És clar que dins de les aules hi ha ensenyament; com a professora pretenc un aprenentatge funcional d’aquells continguts que considero que poden servir els meus estudiants a desenvolupar-se a curt-mitjà termini; i alhora, més a llarg termini, també hi ha educació, ja que aquesta implica ajudar els alumnes a desenvolupar facultats tant físiques, morals com intel·lectuals.

Però què passa amb el que esperen els nostres estudiants de nosaltres, de les nostres classes, del curs que tenen per endavant? Això em porta a preguntar-me si com a professional escolto els meus estudiants, els entenc, empatitzo amb ells, i en definitiva, si també aprenc o només ensenyo.

Les mirades mantenen invisible el que no volem veure. Aquesta reflexió resumeix prou bé el que crec que vivim a les aules, especialment a les de secundària. Considero que en el món de l’educació l’exercici de l’autoreflexió i l’autocrítica son determinants per dur a terme la nostra tasca de manera efectiva i exitosa. Independentment de la tendència que cada docent professi, i de com l’apliqui en la seva pràctica diària a classe, penso que s’han de tenir molt presents els efectes que aquesta pot produir, i de fet produeix, en els nostres estudiants. Si en comptes de donar tantes lliçons, els fem preguntes, si els escoltem pacientment i no els bombardegem amb tantes teories i conceptes... les coses no serien diferents?

Diàriament em plantejo si com a experts, no podem aprofitar d’alguna manera les mil inquietuds que tenen els nostres alumnes. Em qüestiono per què tendim a imposar la nostra raó, encara que sense autoritarismes, a la seva? Potser no som prou conscients que, mai com en l’adolescència, les coses es viuen de manera apassionada, descontrolada i energèticament. Potser ha arribat l’hora de posar-nos seriosos i creure’ns que d’alguna manera tot allò que fem i diem a l’aula arriba a algun lloc, serveix per alguna cosa. Personalment confesso, com deia Triadú, que tot el que passa dins de classe m’emociona, m’omple i em fa feliç, tot i les petites disputes que sorgeixen alguns dies... perquè, poc o molt, SEMPRE aprenc alguna cosa dels meus alumnes, i perquè són ells els que SEMPRE m’acaben ensenyant a mi.

Comentaris

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Del local al global

Publicitat
Publicitat