Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Silvina Sànchez

Silvina Sànchez

Enèrgica de mena, em mostro tal com soc i defenso el que crec amb passió i valentia. Gaudeixo dels petits grans plaers de la vida. Ser professora d'anglès en continu aprenentatge m'omple. Encuriosida blogaire amb inquietuds culturals.

Opinió

Cabdells poètics en femení

Els humans ens movem entre la raó i l’emoció. A les entranyes de les nostres ments l’ideal és l’equilibri entre les dues, però sovint ens capfiquem quan no comprenem alguna cosa. Val la pena deixar-se endur per les emocions i, senzillament, sentir!



La poesia i la seva (in)intel·ligibilitat generen un cert pànic i el vincle que hi establim és complex. Hi ha un mur entre la poesia i la societat que, en part, en boicoteja l’acostament. Quan som valents i perdem la por a no entendre, destapem l’encís de la lírica i evidenciem que la poesia s’ha de respirar, de beure, de viure.

La poesia em té el cor robat. M’agrada llegir-la, m’agrada escoltar-la, m’agrada sentir-la. Em captiven els recitals poètics en què la veu m’atrapa i les paraules em mouen per dins. Defujo aquella odiosa cantarella “suposadament” poètica, l’entonació tediosa o la poca gràcia d’alguns poetes/recitadors, que estimulen l’impuls compulsiu de consultar constantment l’hora al meu dispositiu mòbil.

Aquest estiu vaig assistir a l’espectacle de poesia d’autores interpretada La boca descosida. No vaig mirar el mòbil! Feia temps que no vivia la poesia amb la intensitat i la plenitud amb què ho vaig experimentar. I tot gràcies a la rapsoda Alba Mascarella, que sap trencar els prejudicis associats a la poesia. La boca descosida és una creació “fresca i innovadora” en què copses l’essència de la poesia. L’Alba Mascarella té la destresa d’interpretar l’emocionalitat dels versos d’escriptores il·lustres i d’esfilegassar bellesa, poesia i sensibilitat. La màgia i la llum de la recitadora rauen en l’emoció amb què acarona els mots. En l’escenificació poètica, els poemes prenen vida i dansen connectats a la seva energia femenina.

Joana Raspall, Bel Olid o Maria-Mercè Marçal són només algunes de les autores que brollen a l’espectacle. Els espectadors vam corroborar una realitat funesta: no coneixem moltes de les autores. Fins i tot jo, que em considero una, diguem-ne, feminista llegida, vaig fer un exercici d’humilitat literària al descobrir noms que ignorava. La clatellada al meu egofeminisme cultural va ser monumental! Al sobreposar-m’hi, no vaig poder evitar preguntar-me: “On són les dones en la poesia? Per què no les coneixem?”

Comentaris

  • M'agrada la naturalitat amb la que expresses el que penses, el que et remou i qüestiona la participació, en aquest cas, al certamen de poesia "la boca descosida". Em fas pensar a mi també.
    Mercè

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Manifest

Publicitat
Publicitat