Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

David Farré

David Farré

Lleida, 1980. De moment només havia escrit per després poder cantar-ho. La necessitat de canvi i les ganes de conéixer-me cada cop més m'han portat fins aquí. Ma germana un cop em va dir: "Vigila, perquè no a tothom li interessa el que tu pensis".

Opinió

Lleida

Sempre sota el meu parer i orgullós de formar part d’aquesta urbs, avui tinc ganes de parlar de Lleida. La meva ciutat. Està clar que Lleida té molts anys d’història i sempre he dit que per conèixer bé una cosa o, millor dit, per parlar amb propietat sobre qualsevol tema, primer cal conèixer la seva història. Però bé, els temps que corren són els que m’han tocat viure i dels que tinc ganes de divagar.

Començaré per dir i destacar que moltes ciutats de mida similar a la nostra, o fins i tot m’atreviria a dir que més grans, no gaudeixen d’una oferta cultural com la nostra (intentaré no passar-me de "lleidatanitis"). El nombre d’exposicions, espectacles, iniciatives, artistes, és insòlit per una ciutat com Lleida. Dic que és insòlit perquè només voltant una mica me'n dono compte que l’abundàcia de la qual disposem, de tot tipus d’ofertes artístiques, inclús de les infraestuctures que disposem per abastir-les, no es tan fàcil de trobar en ciutats de l’estil de Lleida, i em quedo curt. Una altra cosa seria el ressò que puguem ser capaços de fer-ne o el bullying que es cuiden de fer-nos des de fora de les terres de Ponent. Però això ja es un altre tema.

Una altra cosa a dir és la gastronomia. No seré jo el que descobreixi les orelletes de la padrina, la coca de recapte (a mi no m’agrada el pebrot), la cassola de tros, l’olla barrejada, els granados, els panadons de carbassa i, clar, els caragols a la llauna, amb all i oli casolà, un vinet DO Costers del Segre i per digerir un glopet de ratafia.

Com veieu, la cosa pinta bé. Ara, què passa quan un foraster arriba a Lleida, aixeca el cap i camina tot contemplant la nostra ciutat? Doncs que en general no li agrada massa. I per què passa això?? Doncs bé, tenint en compte tot el que podem oferir, tant a nosaltres mateixos com a la gent que ens ve a visitar, penso que potser s’hauria de cuidar una mica més el criteri visual de la ciutat, la coherència dels seus carrers, dels seus centres neuràlgics, plaçes, etc. Només posaré un exemple: tenim un carrer Major espectacular i un castell que, tot i que crec que se li podria treure molt més profit, allí està i ben imponent que és. Doncs amb això ja tens la base per organitzar una ruta que pot anar des d'Indíbil i Mandoni (carrer Major amunt, carrer Major avall) fins a la Seu Vella, per visitar-la, o simplement si ets d’aquí, doncs acabant-hi per disfrutar del lloc més emblemàtic de la ciutat. Ara, això sí, passant per uns carrers i un barri que no acaba de despertar. És cert que s’han anat fent cosetes, però la realitat és que la unió entre el carrer Major i la Seu Vella encara està a mig camí de semblar quelcom pensat i coherent. Dit això, no acabo d’entendre perquè no han revifat el carrer Cavallers. Un carrer tan emblemàtic, amb locals per pendre alguna cosa de peu i petar la xerrada amb els amics, podria ser el nexe perfecte entre les botigues del carrer Major que tanquen a les 20.30 i el Casc Antic de dalt. La veritat és que no acabo d’entendre perquè cap polític no s’ha decidit a tirar per aquí. Jo no estic posat en política ni molt menys, així que no conec tots els condicionans d’aquest tipus d’iniciatives, però tinc molt clar, i dit sempre de forma constructiva, que jo abans optaria per fer créixer la ciutat del cor cap a les extremitats i no al revés.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Del local al global

Publicitat
Publicitat