Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Jordi Margarit

Jordi Margarit

Periodista.

Opinió

Camilo i Melina

Entrar a les interioritats de les persones per entendre el que els motiva a pensar, dir o fer, és una empresa impossible entre d’altres coses perquè ningú té el dret a exigir a algú altre, que esbombi els seus sentiments d’una manera explícita. Ens hem de limitar a valorar –si ho volem– les seves expressions, és a dir, la pràctica de les seves teories internes. Si a més pretenem que ens donin explicacions els artistes o gent vinculada a l’art en totes les seves expressions, ja podem plegar perquè la resposta pot ser tan complexa com la genialitat o excentricitat de la seva obra. 

Aquest mes ha mort Camilo Sesto. Tothom s’ha afanyat a fer interpretacions de la seva obra i vida personal. Des dels àmbits més ensucrats que s’han dedicat a enllustrar la figura que ja tenien damunt d’un pedestal, fins als més lletraferits i progres que en la seva versió més suau afirmaven no donar valor a cap manifestació del seu treball. Tots hi han dit la seva. Jo podria ser dels últims si no fos que alguns entesos en la cosa musical m’han fet adonar d’encerts en la composició de peces inoblidables com, per exemple, Melancolia. Camilo era l’autor de molts dels seus èxits. 
 
Si ho voleu, us diré que de fet m’havia interessat una cançó quan algú em va explicar a qui anava adreçada la seva lletra: Melina. L’altre dia ho comentava amb una persona generalment informada –a partir d’ara caldrà revisar aquesta valoració–, no ho sabia i em vaig marcar un tanto. Melina Mercouri, actriu, cantant i activista grega que l’any 1967 es va haver d’exiliar arran del “Cop dels Colonels”. Ella és la Melina de la cançó. Vet aquí com en Camilo i a la darrera etapa del franquisme es posicionava, tot i que d’una manera molt ligth, a favor de la democràcia i en contra dels poders dictatorials. 
 
Diu el tema: “Mujer, tú naciste para querer, has luchado por volver, a tu tierra y con tu gente”. I encara : “Tu vida y tu razón es tu país, donde el mar se hizo gris. Donde el llanto ahora es canto”. Si la translació en el temps ens fa pensar en determinades situacions actuals, més ens ho havia de semblar a mitjans dels 70’s amb la tornada de la dissident i el renaixement democràtic grec. Unes breus referències que ara fan riure a més d’un però que, en aquell context i venint de la comercialitat musical més palesa, podíem acollir com un cert anunci de canvi imminent. A Grècia, Melina Mercouri va ser nomenada Ministressa de Cultura, tot un reconeixement a la seva tasca en defensa dels valors de la llibertat i la democràcia. 
 
Clar, en aquells temps Lluís Llach cantava el Vaixell de Grècia: “Vaixell que plores igual que plora el meu, que duus la pena i el dol que porta el meu, vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port”. Un tema que a mi sempre m’ha enamorat –em sento molt mediterrani i la música del Vaixell ho és en extrem–, i que pertany a l’inoblidable repertori del nostre cantautor.
 
Records que m’han vingut en morir Camilo Sesto. No vull apuntar-me a l'orgia d’enaltiments que únicament es fan quan ens deixa una persona coneguda. Això és, només, una senzilla referència d’un fet i d’una cançó. Reposi en Pau.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Del local al global

Publicitat
Publicitat