Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Joan Rosinach

Joan Rosinach

Juneda, 1987. Creure que existeixen les segones oportunitats m'ha portat fins aquí. M’adono que les coses realment importants no tenen cap explicació. Però segueixo pensant que no n’hi ha prou amb mil paraules per (d)escriure una sola imatge.

Opinió

Mai més

Ell ni ho havia somiat. O potser sí. En aquelles èpoques en què se n’anava a dormir i, abans d’agafar el son, s’imaginava una vida al seu costat. Li encantava aquest joc sense normes en què començava i acabava la partida quan volia i on li venia més de gust. Això sí, sempre amb ella. Si no al costat, ben a prop seu. No fos cas que d’un dia per l’altre el somni l’agafés d’imprevist enmig d’una tempesta de realitat i llavors no estigués a l’alçada de les circumstàncies. No s’ho hauria perdonat mai. En un viatge llunyà, ara més en el temps que en l’espai, semblava haver tocat fons i, per primera vegada, va tenir la sensació que el millor seria mirar cap a una altra banda. Deixar-la volar per no perdre-la mai més de vista. Una opció que, en plena voràgine hormonal adolescent, era impensable que li desfilés per la ment. Ni que només fos de passada.

No sap si aquell va ser un punt d’inflexió, vestit de negra i plujosa nit, o si l’imparable pas dels anys va esdevenir el culpable de transformar aquelles observacions pràcticament unidireccionals en autèntiques mirades de complicitat. Ell havia començat a ser capaç de sentir-la en silenci. Ho portava bé. I ella, percebia la importància de notar-lo ben a prop seu, conscient que tenir algú amb qui sentir-se a gust sempre és un plaer al que t’aferres sense pietat. Un regal de vida, es deia a si mateixa. O, almenys, això volia creure’s ell. Mai em va explicar si, en aquella època, algunes de les mil promeses que es regalaven cada dia van convertir-se en petons eterns d’un instant efímer. Tampoc vaig insistir-hi. I és que quan li preguntava per ella es quedava sense paraules. Un futur amant de les lletres no trobava la forma de descriure la noia que li havia trastocat els plans des d’aquell desplaçament, més que sospitós, a l’antiga Gàl·lia, i s’acabava desfent entre una cascada d’adjectius que desembocaven en una sola destinació. És única. 

Donava per fet que un final feliç mereixia aquesta preciosa història. Com la majoria. Potser en contra del que més d’una nit va pensar ell. I del que cap matí va sospitar ella. No hagués trobat arreu del món dues persones amb la capacitat d’entendre’s amb tanta facilitat i comprendre, amb un simple gest, que l’altre seguia a la seva vora. Sempre. Encara que al llarg del camí els trajectes agafessin direccions gairebé oposades, no va existir el dia en què no trobarien la seva pròpia estona. Per somriure. Per riure. I també per plorar. Li va tornar a entrar el pànic d’equivocar-se de nou i perdre-la per sempre més. Ara sí. La tremolor de les cames li augurava trobar-se davant d’aquell moment en què la tempesta no el podia fer defallir i, de cop i volta, es va despertar reescrivint la seva història. La que ell havia deixat de somiar una vida al seu costat per no imaginar-se, mai més, una vida sense ella.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Del local al global

Publicitat
Publicitat