Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Anna Costa

Anna Costa

Emprenedora a Cromm perruqueria. Capturo moments a @annacos74 i crec en els els valors de @slowshoplleida. M'agrada crear imatge, la política, escriure i llegir, i no tot  a part iguals. I per aquí un tast del que penso, sento i observo.

Opinió

Arigatô



Agost és el meu fi d’any. Un moment per fer balanç, canviar el ritme i pensar en nous horitzons per la tardor. Recordar quines són les meves prioritats i trencar. Trencar per poder després construir millor. Un viatge, un destí, un nova cultura per repensar-ho tot. Una manera de caminar entre la corda fluixa i el paracaigudes per si de cas...

No vaig notar cap olor diferent, no vaig ser conscient del canvi. Un tren em va fer obrir els ulls. A l’hora justa va arribar, net, decorat amb personatges de còmics, i amb una cua recta i silenciosa que em marcava el camí d’entrada al vagó. Un vagó que em va portar a l’estació de l’antiga capital del país amb més personalitat d’Àsia, Kioto.

Kioto s’obria davant meu per descobrir-me la cultura nipona. Després varen ser els seus jardins zen, el bambú que amb la seva música donava llum al bosc, els seus temples, pagodes i les seves geishes que giraven a corre-cuita per les cantonades per no ser vistes. Tot començava a tenir color. El color de les olors, aquelles olors que després recordaria amb els ulls clucs.

Aquella olor de la seva gastronomia exquisida. Aquella olor a mullat que em transportava a estius llunyans ara més presents que mai. Pobles mil·lenaris que guardaven les històries dels samurais. Muntanyes plenes d’arrosars que resseguien els camins dels records.

Fer nit en un ryokan d’algun d’aquells pobles volia dir tenir més present el passat d’un país desconegut. Un país per descobrir. Seguir les seves tradicions i dormir en futons sobre tatamis seguia obrint les meves sensacions. Sentir com les aigües calentes, molt calentes, em recuperaven la pell després d’un dia ple d’experiències no podia ser més gratificant. Allí, nua, nua de roba i pensaments, sense cap etiqueta, sense cap pudor, sentia que allò podia i volia ser el més semblant a tenir la tan anomenada “consciència del moment”. Allò era entendre una mica més el sentit de la filosofia que amagava banyar-se en un Onsen.

I els contrastos no es van fer esperar. L’arxipèlag volcànic em seguia seduint. La capital de la modernitat. Tokio era multicolor als meus ulls arribats de les antigues tradicions. La ciutat en què cada districte tenia vida pròpia. La ciutat curiosa, divertida, la de la tecnologia, la de la cultura del màniga, la dels mercats del peix, la de les llums que mai s’apaguen. Aquella urbs era meva per uns dies. Era nostra, vital com el nostre camí, com les ganes de sentir i viure. Com aquell viatge que acabàvem de compartir. El que havia decidit fer per tancar l’any, per trencar amb l’entorn i la rutina. El que segur que em farà més sàvia per allò après i més rica per valorar i agrair cada minut viscut.

Arigatô, diuen al Japó. I jo us dono els meu arigatô per poder seguir retrobant-nos una temporada més per aquí!

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Del local al global

Publicitat
Publicitat