Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Montse Bertran

Montse Bertran

Compromesa amb el treball social i el teixit associatiu lleidatà. Escriure el que penso m'ajuda a entendre la vida i compartir-ho m'ensenya a deconstruir velles creences per construir-ne de noves.

Opinió

El meu avi

El meu avi no va anar mai a Cuba a bordo del "Català", vivia a l'Horta de Lleida amb la seva família, dona i dues filles. Republicà de soca-rel, defensor de la nostra terra, la nostra llengua, les nostres tradicions, li agradava explicar les vivències de la Guerra Civil i la dictadura. En parlava en passat, amb una mirada neta de rancúnies i de pors d'uns temps que ja no tornarien. Penso molt, en ell. Que poc s'ho imaginava, i confesso que jo també, que reviuríem la por, la repressió d'aquelles èpoques en blanc i negre.

Els tentacles del dictador són llargs i forts. Des del seu inici, la Transició democràtica espanyola amagava una dictadura encoberta, que encara arrosseguem, suposo que quaranta anys de viure tancats al món no s'esborren de la nit al dia. Catalunya continua vivint sotmesa a un govern centralista que, sigui del color que sigui, reacciona amb virulència davant de tot allò que faci olor a Català. Des de l'u d'octubre del dos mil disset, però, hi ha un punt d'inflexió en la nostra història recent. Una part més que respectable de societat civil vam veure i viure, amb ràbia i impotència, que l'Estat responia a la voluntat i el dret a decidir d'un poble amb tsunamis de batzacades, no hi ha clemència contra tots aquells que gosin fer trontollar les bases d'una Espanya unida. El Procés ens ha dut més pedagogia política a la ciutadania, sembla que, per fi, hem entès que tots i totes fem política, que implicar-nos en el nostre territori importa més del que ens pensem.

Avui serà la cent trenta-quatrena vegada que es commemora l'Onze de Setembre i, malgrat el desànim per tanta performance, mentre els polítics s'entretenen amb el joc de les cadires, molts catalans i catalanes ocuparem els carrers, denunciant que no volem continuar vivint sotmesos a les ordres d'un govern feixista i conscients que a l'horitzó espien dies difícils, a les portes d'una sentència amb olor de càstig i escarment i de noves eleccions, aquí i allà. Amb tot, avui el meu avi Pere, tip d'acotar el cap i d'haver de demanar perdó per ser, sortiria al carrer, amb la mirada neta de rancúnies i pors, tot cridant clar i Català: "Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba!"

Comentaris

  • Jo també tenía el meu pare amb idèntic ideari i motxil.la que el teu AVI amb els quals i amb tu, em sentó plenamet identificat. Graçies Montse.

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Manifest

Publicitat
Publicitat