Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Joan Rosinach

Joan Rosinach

Juneda, 1987. Creure que existeixen les segones oportunitats m'ha portat fins aquí. M’adono que les coses realment importants no tenen cap explicació. Però segueixo pensant que no n’hi ha prou amb mil paraules per (d)escriure una sola imatge.

Opinió

Autèntics privilegis

Feia massa dies que no ens trobàvem tots junts. Cara a cara. Sí que digitalment aconseguim notar-nos més a prop i coincidim diàriament en el ciberespai, però en persona costa molt més. Donarem la culpa a les atapeïdes agendes, als compromisos varis o, fins i tot, a la diàspora rural que alguns vam emprendre fa un temps. Sigui per necessitat. O per voluntat. Cadascú s’ho sap. Mentrestant, entre les primeres cerveses i les segones rialles només esperem posar-nos al dia i, per uns instants, reviure una d’aquelles nits heroiques en què l’endemà importava poc. Poques hores després ens adonarem que aquells herois d’altres temps avui porten una altra capa. La de les matinades menys intenses però d’històries més profundes.

De parlar del futur més que de viure només el present. Les del dir prou abans del darrer gintònic per por a que dos dies després encara no l’hàgim digerit, quan el despertador ens torni a la realitat. Als privilegiats de tenir una feina. Vaja. Qui ens ho havia de dir. En això hem convertit el pensament de molt jovent que voltem per aquesta societat. Aquí potser m’he passat. Perquè no sé si per a tothom, passar pels pèls la trentena entra dins del col·lectiu juvenil, però em prenc aquesta llicència. Edats a part, la situació no té cap amagatall per a un petit somriure i algun bri d’esperança s’entreveu més il·lús que considerar que de vell t’assemblaràs una mica a aquella imatge que els tsars faran servir per vigilar-te a cada moment. Com si no ho fessin sense la foto. Però tornem on érem. A dia d’avui. On un de cada quatre joves està a l’atur. I d’aquests teòrics privilegiats, només un de cada deu té un contracte indefinit. Quasi res. 

Es veu que la gran majoria dels nostres pares i mares abans dels trenta feia anys que treballaven prou dignament, tenien els fills i filles ben crescudets i, tot plegat, estant acadèmicament menys formats que la gran majoria de nosaltres. D’acord. Per tant, alguna cosa s’haurà fet malament entre aquestes dues generacions, dic jo. I és que si cal dedicar tants esforços en cercar un motiu laboral que et faci despertar cada matí després de destinar tantes matinades d’insomni en intentar assolir la feina dels teus somnis, és que el sistema trontolla. Per algun lloc. Anem admetent que som la primera generació que viu pitjor que l’anterior. I comencem a centrar els esforços en què la propera canviï aquesta tendència. Per uns dilluns en què el despertador ens torni a la realitat i, per fi, tothom es pugui sentir un autèntic privilegiat. 

Comentaris

  • Efectivament, la propera generació viura, immensament més preparda, viura pitjor.
    Tinc amics amb fills escampats x tot el mon. Aixo no es just.

  • Quanta veritat cosinet. És que alguna cosa em fet malament. Poder a molts els han posat pressio a entrar a la universitat sense poder estudiar realment li que volien ser de grans. Crec q en aquestes generacions les terceres opcions abunden. Jo he après en que avui per realitzar-se un no es imprescindible anar a la universitat. Tenim abandonats els oficis. Avui en dia costa trobar un bon ebenista, un bon fuster que treballi la fusta, de paletes... Llegir més

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Fem escola

Se7opinions

Publicitat
Publicitat