Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Pere Gilart

Pere Gilart

Ara de ràdio, però a més a més sempre he estat de poble, d'esports, de lletres, de cau, de fer-m'ho a casa, de rialla fàcil, de lligar caps i d'ajudar a les padrines a pujar la compra a la cinta. Això sí, mai de posar pals a les rodes, així que som-hi!

Opinió

Te'l creguis o no

Com a fill d'una contacontes, sovint he trobat inspiració i refugi en la lectura d'un gènere infravalorat respecte a la novel·la, la prosa o la poesia. En aquest sentit li passa el mateix que als jocs de taula, qui el desconeix sovint el redueix als quatre clàssics. Potser va ajudar a familiaritzar-me amb el gènere el fet que a casa dels meus pares tingués molt a mà una estanteria amb mil i un contes d'aquí i d'allà, una autèntica col·lecció. També va ajudar, segurament, que no em compressin la PlayStation 1. La 2 ja no la vaig demanar.

Entre els gèneres literaris, els contes fan la funció que avui en dia pot tenir un tuit: pot dir molt, amb molt poques paraules. Pot ser per això, en un temps on tots en tenim tan poc, de temps, de la mateixa manera que dones un cop d'ull a Twitter per veure com ha anat una entrevista televisiva o de què va una sèrie, mai va malament tenir a mà, sovint a la tauleta de nit, un recull de contes per consultar o deixar-se guiar perquè al final tots els problemes estan inventats.
 
Hi ha una història que l'escriptor argentí Jorge Bucay recull al seu llibre 20 passos cap endavant(La Magrana, 2007) en la qual explica que totes les vivències i les emocions humanes se solien trobar sempre en un mateix bosc per passar el temps. Un cop allí, l'odi, l'esperança, l'enveja, l'amor i la por reien i corrien juntament amb la bogeria, la traïció, l'alegria i la curiositat.
 
Bucay explica que un dia, mentre jugaven a amagar-se, la bogeria no veia per enlloc l'amor, que es trobava darrere unes fulles (tot i que altres versions diuen que estava amagat enmig d'un roser d'espines). Sigui com sigui, la traïció va donar-li un trident de punxes esmolades a la bogeria perquè punxés les fulles del roser per descobrir si hi havia algú amagat entre aquestes. Malauradament així va ser, amb la mala sort que el trident esmolat (o les punxes del roser) va anar a parar directe als ulls de l'amor, deixant-lo cec a l'instant. La bogeria li va saber greu i va decidir acompanyar-lo a partir d'aquell moment.
 
A aquesta història, la contacontes Vivi Garcia afegeix que després de tant temps caminant junts, l'amor i la bogeria van crear un vincle de parella. Poques coses duren per sempre, de manera que l'amor, cansat de tant descontrol i incertesa, va canviar la seva companya de viatge per una altra: la raó. Hi ha qui diu que va encertar amb la seva decisió perquè ara l'amor gaudia de seguretat i no temia als perills. Però després d'una bona temporada de tranquil·litat, l'amor es va adonar que s'avorria. L'escriptora diu que després de parlar-ho amb la seva amiga fantasia, l'amor va prendre una decisió, o més aviat dues: continuaria compartint temps amb la raó però també n'hi dedicaria a la seva primera companya, la bogeria, per poder tornar renovada als braços de la raó.
 
Buscant l'equilibri entre l'una i l'altra. El mateix equilibri que persegueix un simple lector de contes en llegir-ne un i voler creure-se'l en part, o no. L'equilibri entre la ficció i la realitat, i entre compartir més o menys una visió del món d'algú que potser escriu per algú que potser el llegeix, te’l creguis o no.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Admirat Josep

Se7opinions

Publicitat
Publicitat