Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Eduard Ribera

Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la meva carrera he recollit diversos premis. He publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). He difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 mantinc el blog literari L’Escriptori on publico textos d’actualitat i de ficció.

Opinió

Les tensions internes

El moltó esqueller tenia fama de pinxo buscabregues. Era un crestat granadet amb banyes recargolades de la raça solsonenca que, malgrat la impossibilitat procreadora, tenia una veritable passió per les xisquetes. Li agradava fer-se veure tot sol al capdavant del ramat i no consentia que cap altra ovella o corder passés davant seu quan anaven a pasturar.

Actuava amb la connivència del marrà dominant i feia valdre l’aparença notable de la seva cornamenta, empaitant les borregues més tendres i amenaçant els qui el provocaven amb corredisses improductives. Al vespre, a la pleta, de tant en tant seleccionava un boc expiatori i les emprenia a cops de closca per prevenir els marrans que pretenien humiliar-lo davant de les ovelles més eixerides. 

Els borrecs joves, de fet, li tenien moltes ganes i, a mesura que passaven els dies, anaven madurant l’estratagema per venjar-se de la seva fatxenderia. Un matí, uns quants d’aquests mascles pasturaven un rostoll d’alfals al costat d’una ovella solitària que tenia els ovaris permanentment inflamats i que feia poc havia estat víctima propiciatòria dels deliris del moltó. Era coneguda com el cabraboc i era desmemoriada però, malgrat això, la rancúnia era un dels sentiments primordials del seu caràcter. Ara un, ara l’altre, els mascles la van anar encebant contra el moltó esqueller fins que a la fi es desllorigà l’espiral encefàlica del remugant i l’animal es desbocà. “Ja en tinc els ovaris plens, d’aquest banyut solsonenc!”, belà. I, tot d’una, inicià una correguda de trajectòria rectilínia vers el caire del bancal on, al peu d’un ametller desangelat, esbrossava el terreny el moltó esqueller.

L’envestida fou monumental, digna dels annals de la pastura contemporània. El moltó, totalment desprevingut, rebé l’impacte al bell mig del costellam i alçà el vol cap al precipici descrivint una paràbola descendent amb caiguda lliure d’uns vuitanta metres, aterrament rodat, politraumatismes i desenllaç fatal. El cabraboc kamikaze, al seu torn, es trencà el coll, però el seu sacrifici rebé el reconeixement de quasi tot el ramat mentre se l’enduia el cosí carnisser del pastor amb la furgoneta.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Del local al global

Publicitat
Publicitat