Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Antonieta Jarne

Antonieta Jarne

Em dedico a explicar i escriure història. Em dedico a intentar dialogar entre el present i el passat de la forma més rigorosa i transparent que puc. Amb això, ja faig.

Opinió

El llaç groc i altres attrezzos: pretext i coartada

Cada matí de cada dia l’he enganxat a la peça de roba corresponent. Protesta i denúncia alhora. Un símbol que, juntament amb sopars, marxes, cadenes i cantades, ha fet de gestor emocional per suportar aquesta ignomínia impossible de qualificar en tota la seua magnitud.

No obstant això, no deixo de preguntar-me si totes aquestes performances –convertides en espectacles en alguns casos– no estan perpetuant una deriva victimista que no ens convé gens. No caldria ni dir que la presó i l’exili són rotundament inadmissibles però situar les persones que ho pateixen al centre del debat polític ha obert la porta a ometre responsabilitats i eximir plantejaments que permetin avançar de debò. S’ha caigut en la trampa, de quatre grapes. Cebrián L’Infaust ho va explicitar meridianament: “Engarjoleu-los i la gent deixarà de parlar d’independència. Només parlaran dels presos i de com recuperar l’autonomia”. Ho va clavar. Voldria equivocar-me però crec que les mobilitzacions fetes fins ara són paradoxalment la línia recta que condueix a la desmobilització real i efectiva. És com un suïcidi a càmera lenta. La política l’estan fent uns pocs, per dalt, acomodats més o menys dissimuladament en un autonomisme anorèxic mentre col·lectivament es folkloritza la protesta i es fa front –també s’hi ha caigut de ple– al revifat neonazisme de carrer com una extensió de les clavegueres de l’Estat. La prova del cotó que més enllà de l’alliberament dels ostatges no hi ha cap projecte ferm és la següent: imaginem-nos que el poder jurídico-polític espanyol té un atac lisèrgic i decideix que surtin al carrer. Ja no tenim presos polítics. I ara què? Què fem?

No cal que ningú em recordi que l’alliberament dels ostatges és clau però l’acció per l’acció és una coartada que, d’una banda, intoxica la possibilitat d’esmenar errors i d’una altra impedeix generar voluntats volgudament transformadores. Si no es té la capacitat d’assumir tot això, com es duran a terme les noves oportunitats que alguns diuen que hi haurà en els pròxims mesos? Com en tantes altres ocasions, l’amic Cuixart va advertir brillantment ja des de Soto del Real que no els esperéssim, que tiréssim endavant. Això requereix fer una cosa que encara no n’hem estat capaços: canviar el marc referencial i deixar de banda urgentment aquest itinerari victimista al qual estem aferrats des de fa mesos. 

Particularment seguiré escrivint cartes i hi seguiré pensant cada dia de cada dia des d’aquell maleït 16 d’Octubre. Però, des del respecte més profund per les diferents formes i accions de protesta, reivindico reclamar sense descans que s’orienti aquesta dinàmica cap a la consecució de la fita definitiva: la construcció de la República Catalana.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Les nostres arrels

Publicitat
Publicitat