Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Teresa Ibars

Teresa Ibars

Aitona, 1962. Amb una devoció profunda per les lletres, dedico les hores de treball als documents d'arxiu. El meu paisatge, els erms del Baix Segre, les seues eres i el seu secà. La meua utopia, el món perdut de quan érem innocents.

Opinió

Cultura i guerrilla

Avui, si m'ho permeteu, tinc ganes de parlar de cultura i d'escenificacions electorals. I és que cada cop que s'apropen les eleccions resulta que la gent que considerem que aquest és un tema tan seriós com ho és el pla d'ordenació urbana municipal, o els comptes de ca la vila, o el tema de l'habitatge digne, o el dels centres comercials, per posar un cas, ens trobem pressionats per debats curulls de paraules, de promeses que esdevenen promeses i de foc d'encenalls que duren exactament el que dura la precampanya i la mateixa campanya electoral. A mi, digueu-me descreguda si voleu, ja no em motiva debatre tot allò que en tantes ocasions hem debatut perquè acabo tenint la impressió que ningú sap què dir i que els que escoltem perdem l'estona esperant solucions màgiques que queda clar que no existeixen.

En la meua humil opinió hi ha molta feina a fer, i molta que precisament no vol soroll mediàtic, no vol inauguracions que ocupin titulars i pàgines senceres a la premsa periòdica i que facin la impressió d'un tot que no és gran cosa de res. Hi ha molta feina, deia, en tres àmbits ben concrets. En primer lloc, feina de planificació que s'encamini a assolir objectius a llarg termini. Per mi resulta absolutament indispensable endegar polítiques que incideixin en la base i llaurin les persones d'ençà que són infants. L'educació i l'ensenyament haurien de ser transversals ja no solament entre totes les línies d'actuació polítiques de ciutat, sinó també entre totes les opcions que volen optar a dirigir-les. Està clar que el treball continuat i planificat entre els nostres infants és una manera d'encarar una societat futura que, sense cap mena de dubte, serà millor, més compromesa i més crítica, i això és bo per seEn segon lloc, hi ha molta feina a fer en l'aposta ferma i continuada en els potencials -creadors i empresaris- d'un sector que, en el cas de la nostra ciutat, és ric i abundant malgrat la desgana dels nostres dirigents. I això requereix un treball constant, no temporal ni lligat a períodes electorals per tal de detectar necessitats i iniciatives i portar a la pràctica polítiques directes que facin respirar i créixer ambdues parts d'un món que sí o sí esdevé absolutament necessari pel bon funcionament de la societat. I en tercer lloc, cal fer planificacions exactes i concretes de com gestionar i/o ampliar el funcionament dels grans equipaments de ciutat que, per molt que es digui, actualment ho estan de manera més que qüestionable i en alguns casos -parlo de biblioteques, per exemple, i equipaments culturals de barri- són més que deficitaris. La Llotja, el Magical, els nostres museus... i tants i tants espais municipals s'han de repensar i s'han d'obrir per damunt de tot, a banda dels usuaris, al sector empresarial que li és propi. En tindria prou, creieu-me, que algú fes una proposta concreta sobre aquests, però tant la Paeria com els partits en general que volen optar a dirigir-la els han dedicat poca estona de reflexió, i això comporta un desencís clar i greu entre els agents del sector.

Sense aquest plantejament, insisteixo, crec que no serem una societat madura en la qual allò cultural és el sedàs, el filtre, a partir de la qual cosa els ciutadans analitzem i reflexionem què i com volem ser. Tinc clar que el que dic no sembla ser una prioritat entre dirigents i aspirants, bàsicament perquè vol un temps lent de cocció. Cada quatre anys hom es troba en una mena d'aquelarres de laments per parlar i, entenc, intentar engatussar un potencial públic votant, de cultura. No se sap què fer-ne d'un tema que no hauria de ser un coto tancat en si mateix perquè precisament estem plantejant-lo com un modus vivendi. Mentre el fet cultural no es plantegi àmpliament, les iniciatives del sector naixeran i creixeran i/o moriran en paral·lel al que els nostres governs projectin o deixin de projectar i, en moltes altres, fins i tot en contra de les polítiques institucionals mal anomenades culturals.

Per aquest motiu i de moment, cada dia estic més convençuda que allò que ens cal fer a cadascun de nosaltres i tothora és guerra de guerrilles, és a dir, activisme pur per tal d'incidir i modificar la realitat present. De moment no en veig altra.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Fem escola

Se7opinions

Publicitat
Publicitat