Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Antonieta Jarne

Antonieta Jarne

Em dedico a explicar i escriure història. Em dedico a intentar dialogar entre el present i el passat de la forma més rigorosa i transparent que puc. Amb això, ja faig.

Opinió

El Titànic de Montesquieu i l’extrema dreta

El nazisme d’Alba Daurada a Grècia és la tercera força parlamentària. I mentre el Front Nacional de Marine Le Pen s’atansa perillosament als Champs-Élysées, el Partit per la Llibertat als Països Baixos i el Partit dels Finlandesos també disposen de moltes probabilitats de guanyar en les pròximes convocatòries electorals. Alternativa per Alemanya, Partit Popular Danès, Demòcrates de Suècia o el Vlaams Belang de Flandes creixen a bon ritme. El mapa de l’extrema dreta a Europa es desplaça, sense fre, de la marginalitat a la centralitat. Alguns, com la Lliga Nord italiana o el Partit de la Llibertat austríac, ja han arribat al govern de l’Estat. Tots els feixismes –només cal veure’n l’exemple espanyol– marquen el pas de tota la resta de l’arc parlamentari. Malgrat les peculiaritats específiques de cadascun, la xenofòbia i la islamofòbia són comunes alhora que comparteixen postures bel·ligerants contra l’avortament, la immigració o la diversitat sexual i de gènere. Tanmateix, el relat d’aquestes fòbies és tan sols la punta d’un iceberg que conté motivacions molt poderoses.

Les causes del seu ascens són multifactorials i complexes. Algunes ja les he argumentat en ocasions anteriors i tenen molt a veure amb la domesticació de les esquerres. Durant la segona meitat del segle XX, el capitalisme s’havia vist obligat a autoregular-se i a desenvolupar a contracor un estat del benestar que impedís possibles processos revolucionaris a imitació de l’antiga Unió Soviètica. Un cop enfonsat aquell sistema mal anomenat comunista, la globalització desacomplexada tingué via lliure per consolidar la nova croada capitalista del segle XXI. En aquest context, la complicitat de les esquerres, embolcallada d’ineficàcia, inacció i corrupció, ha estat hàbilment utilitzada pels feixismes que connecten, farcits de falsedats, amb els problemes més punyents d’una part de la societat.

Dit això, si aquest fenomen ens preocupa de debò, crec que cal afegir-hi més preguntes, les respostes de les quals ens podrien ajudar a arrodonir-ne la diagnosi: a qui serveix l’augment de l’extrema dreta? Qui hi ha darrere de gran part dels suports rebuts per la majoria d’aquests partits feixistes europeus?

Des de fa temps, l’anomenada alt right nordamericana no amaga la ferma voluntat de dinamitar la relació que entre Estat i ciutadania va emergir des de l’Europa il·lustrada. Autodefinits com a conservadors llibertaris, un dels seus caps més visibles és l’exassessor de Donald Trump, Steve Bannon. L’Estat, tal com s’ha anat configurant en l’època contemporània, és una molèstia. Desmantellar-lo és bàsic per arribar a l’objectiu central, que no és altre que el d’acabar amb la democràcia. I per això cal combatre tot allò que té a veure amb la mobilització social i la participació ciutadana.

En aquest sentit, l’extrema dreta és l’escolanet montruós i necessari al servei d’un sistema polític, econòmic i social controlat pel capitalisme financer. Si Europa acaba esdevenint un Titànic, es pot convertir ja definitivament en un camp obert per als dos gegants del segle XXI. En posaré tres exemples: en aquest ultraliberalisme desbocat i extremadament autoritari, la República Popular de la Xina podria desenvolupar sense tants entrebancs com té ara la “nova ruta de la seda”; en aquest ultraliberalisme desbocat i extremadament autoritari, els USA podrien acampar sense escrúpols mitjançant el Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió –TTIP–; en aquest ultraliberalisme desbocat i extremadament autoritari, els USA podrien practicar el fracking on consideressin oportú. 

Un dels pilars de la Il·lustració, Montesquieu, advertia que la sobirania descansa en el poble i la seguretat dels seus drets és l’únic objectiu del govern. Fins i tot ho rematava dient: “Si hi ha una tirania i un abús, i fallen tots els mitjans, el poble té dret a revocar el govern i canviar-lo per un altre que garanteixi la protecció dels seus drets.” 

Doncs això, una nosa que cal eradicar. El Titànic, però, pot regatejar l’iceberg. Hi ha alternatives. En parlaré un altre dia.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Vacaciones Santillana

Publicitat
Publicitat