Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Maria Fauria

Maria Fauria

Almacelles, 1977. Economista. Aprenent i gaudint de la vida mentre dirigeixo amb il·lusió FAURIA ASSESSORS FISCALS. I, alhora, encantada de posar el meu granet de sorra al millor mitjà de comunicació de Lleida.

Opinió

Catalunya a Venècia

Fa aproximadament quinze anys, la il·lusió per visitar el Museu Guggenheim de Venècia servia d’excusa per conèixer aquesta meravella italiana de la ma del meu estimat pare i es convertia, sense saber-ho, en l’últim viatge que faríem plegats. Descobria així, amb ell, una ciutat d’atmosfera diferent. De ric patrimoni monumental, a Venezia es respira art i es respira vida.

M’és impossible rememorar els detalls d’aquella escapada, si bé no puc oblidar el record d’una Venècia màgica que s’obria davant nostre des del naixement del Gran Canal fins l’última góndola que era capaç  d’albirar. Els viatges són el camí, el lloc, el sentiment i la companyia. 

Recentment, de nou, m’he retrobat amb Venècia. En aquesta ocasió, hi aterrava a les portes de la inauguració del 58a edició de la Bienal i, tot i no ser el motiu del desplaçament, l’inici de l’exposició d’art internacional marcava el guió del viatge. Em fascinava que Catalunya tingues el seu propi pavelló, encara que en forma d’Eventi Collateralli. De fet, no importa quin nom es doni als esdeveniments, l’important és el que simbolitzen. 

Fent via cap a la mostra vam trobar un grup de catalans que ens indicaven que anàvem pel camí correcte. Vam parar a saludar-los, ens alegrava trobar gent del nostre petit gran país. Tenien la mirada forta, amb un punt de melangia i els sabíem exiliats. Era gent bona a qui se’ns va oblidar recordar que el seu camí també era el correcte i a qui, tant de bo, puguem saludar en una altra ocasió. Aquest cop, però, a casa.

Titulada "TO LOSE YOUR HEAD (IDOLS)", la mostra ens consciencia del poder de les estàtues d’alguns ídols (o personatges que poden generar tant odi com admiració) amb l’exemple del Monument a Lluís Companys de Francisco López o el Monumento a los caídos de Genaro Iglesias. Hi trobem una àmplia selecció de retalls de diaris i fotografies que recullen la història de personatges que al llarg del temps han aixecat passions i/o provocat còlera en els seus seguidors. I en un racó, amb consonància amb aquesta dicotomia, descobrim una sorprenent màquina de pagament amb objectes d’adoració (estelades o flors) i d’altres de destrucció (ous o pots de pintura). Tot plegat per llançar-ho, dolçament o amb ràbia, als protagonistes d’una performance misteriosa que tanca l’exhibició.  

Si sou bons supporters de la cultura catalana, no us la perdeu. I gaudiu de Venècia, és preciosa.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La ciutat òrfena de model comercial

Se7opinions

Publicitat
Publicitat