Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Joan Rosinach

Joan Rosinach

Juneda, 1987. Creure que existeixen les segones oportunitats m'ha portat fins aquí. M’adono que les coses realment importants no tenen cap explicació. Però segueixo pensant que no n’hi ha prou amb mil paraules per (d)escriure una sola imatge.

Opinió

El monstre sense pati

Els extremismes mai han estat sants de la meva devoció. Ho reconec. Sigui perquè els relaciono directament, i qui sap si de forma equivocada, amb el fanatisme o perquè sempre he preferit navegar per mars tranquils, poruc de perdre el control de la meva nau. Viure entre matisos, allunyat dels blancs i negres impol·luts, no està renyit amb enderrocar les teves valoracions sobre allò que creus o allunyar-te dels principis que t’han portat fins aquí. Ni molt menys. Significa evolucionar cap una opinió pròpia que neix després d’escoltar a un costat i a l’altre. D’aprendre d’aquí i d’allà. D’exposar allò que penses amb la base de la pròpia convicció. Errònia o no. Encara que avui no estigui de moda i la radicalitat, en molts àmbits, hagi entrat sense miraments en el nostre patriarcat. 

Ho vaig redescobrir fa pocs dies, en un tema en el qual no m’agrada gaire entrar-hi. Però havia acabat de llegir que s’havien tret un de cada tres llibres de la biblioteca infantil d’un col·legi públic per sexistes i discriminatoris. I no me’n vaig poder estar. De saltar a la palestra i dir-hi la meva. És una d’aquelles decisions que només s’entén des d’una mirada fixada en portar a l’extrem unes idees. Intentar defensar-la amb què el personatge del monstre es presenta forçut i valent, en masculí, és digne de comèdia de mal gust. Esborrar de la història infantil contes que configuren el relat dels nostres primers anys de vida comporta oblidar un passat que ens hauria d’ensenyar cap a on hem d’anar. Perquè, després de la massacre literària, seria bo preguntar en quina direcció s’ha d’avançar si no queda ni rastre dels errors pel camí. El bonic és fer veure que l’heroïna pot salvar el príncep, que el padrí també es posa malalt i que la bella està més desperta que tots nosaltres un dilluns a primera hora. Perquè el rondallaire quan es dirigeix als nens no exclou a les nenes i quan un servidor parla dels pares no s’oblida pas de la mare. Tot el contrari. 

I és que la façana cal que faci goig però el que sosté l’edifici segueixen sent els fonaments. I les parets mestres. Com molt bé explica aquell conte infantil que, avui, alguns sembla que pretenguin fer oblidar. Donar importància a segons quin detalls, quan són tan petits, acaba resultant insignificant i l’únic que aconsegueix és diluir la causa de fons. Les raons que donen sentit a la reivindicació. Afrontar-les d’arrel, sense numerets ni deliris, és la millor manera d’obrir el llibre de la igualtat. Entre ell i ella. Entre ella i ell. Només així s’evitarà que les engrunes s’acabin menjant les bacanals d’un sexisme que cal posar a dieta urgentment. I no pari d’encebar-se mentre nosaltres, il·lusos, seguim buidant les estanteries de les petites biblioteques amb la idea que el monstre es torni dèbil i poruc. Només perquè un dia, de sobte, vam deixar-lo sense pati.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Sorigué es planta a Madrid

Publicitat
Publicitat