Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Gerard Martínez

Gerard Martínez

Director de SE7ACCENTS.

Opinió

Que Damon Albarn mori de sida

Quan Noel Gallagher, exlíder d'Oasis, feia públic el seu desig que Alex James i Damon Albarn, components de Blur, morissin de sida, el món de la música no només no es va escandalitzar, sinó que els respectius àlbums d'ambdues formacions, (What's the Story) Morning Glory? The Great Scape, van escalar posicions significativament en les llistes dels més venuts del Regne Unit. Cada vegada que els germans Gallagher i els membres de la banda d'Albarn es llençaven improperis, els tabloides britànics omplien pàgines i més pàgines i venien milions d'exemplars. The Beatles i The Rolling Stones o Michael Jackson i Prince són altres duels musicals que han desembocat en simulacres de batalles campals. Tot plegat donava caliu a un mercat discogràfic que actualment viu en un perenne desencís, sobretot a casa nostra.

De la mateixa manera que Els Pets i Sopa de Cabra, que mantenien un combat musical que mai no es va traslladar als mitjans de comunicació, Manel i Els Amics de les Arts es detesten l’un a l’altre, però ambdós grups prefereixen callar abans que dir res malsonant (com si la seva música no sonés prou malament). Aquesta situació també té lloc a Lleida, on tots els músics són amics i col·laboren entre ells. A l’hora de la veritat, però, les crítiques esdevenen ganivets esmolats quan no comparteixen el mateix escenari. I és lògic, això ho promou la competència, element indispensable per evolucionar i millorar. Qui entendria el panorama comunicatiu lleidatà sense la competència existent (de vegades malsana) entre Segre La Mañana? Dues empreses diferents que competeixen per un mateix mercat. Substituïu “empreses” per “músics” i “mercat” per “públic” i us adonareu que quelcom falla.
 
Anhelo obrir un número de l'Ara Terres de Lleida i trobar-hi l’enèsima disputa verbal entre El Fill del Mestre i Mister Jones (em consta que són bons amics). M'agrada pensar en una picabaralla protagonitzada per Callejón Canalla i Foo, dues bandes que, malauradament, s'estimen privada i públicament. Si en un futur el mercat musical lleidatà s'assimila a l’anglosaxó en aquest sentit, que ocupa les portades dels tabloides més importants del país, potser SegreLa Mañana o nosaltres els concediríem la portada. La música no és un joc de nens, sinó un negoci on hi ha molt a perdre i poc a guanyar. En lloc de col·laborar amb Cesk Freixas, la Meritxell Gené no hauria ni tan sols de dirigir-li la paraula, tal com feien Serrat i Llach. I és que la música que no fa soroll hauria de romandre a les biblioteques. En un informatiu, per exemple, necessitem que la música faci el mateix soroll que les demés notícies, perquè de la resta podríem prescindir-ne, però sense música estem perduts. I al pas que anem, la música de casa nostra té més números de desaparèixer que els polítics independentistes. Si John Lennon aixequés el cap… Bé, si Lennon aixequés el cap, Mick Jagger l'estaria esperant amb una destral a la mà dreta (i una paperina a l'esquerra).

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La ciutat òrfena de model comercial

Se7opinions

Publicitat
Publicitat