Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Antonieta Jarne

Antonieta Jarne

Em dedico a explicar i escriure història. Em dedico a intentar dialogar entre el present i el passat de la forma més rigorosa i transparent que puc. Amb això, ja faig.

Opinió

Les absoltes del catalanisme

El professor Umberto Eco deia que el treball desè és producte dels nou anteriors. Sempre els ho dic als meus alumnes quan vull que reflexionin sobre com experimenten el seu procés d’aprenentatge. Traslladat a altres àmbits de la vida, aquesta idea comporta que si es vol avançar de debò, primer cal tancar convenientment una etapa abans d’obrir-ne una altra. En cas contrari, els errors es cronifiquen i si n’hi afegeixen de nous. 

Des de fa mesos repeteixo dia sí i dia també que l’acció per l’acció, la reivindicació per la reivindicació, no només són d’una eficàcia molt qüestionable sinó que condueixen de dret al desencís i la desmobilització. Enmig de la degradació moral que comporta l’ús del dolor com a xantatge emocional al servei d’interessos partidistes, crec que se segueix sense tancar el capítol processista de forma adequada. A falta de respostes, clares i honestes, se m’acaramullen les preguntes. Els dos partits que integraven la coalició JuntsxSí –CDC i ERC–, quan tindran el coratge d’admetre que la seua voluntat respecte al referèndum potser no anava més enllà d’enfortir el catalanisme en el seu torcebraç amb l’Estat? Fa 150 anys que l’estratègia del catalanisme ha estat la mateixa: des de Valentí Almirall, passant per Enric Prat de la Riba, Lluís Companys, Jordi Pujol... tots han buscat la conjugació consecutiva de dos verbs: tensar per pactar. Des de la resolució de la crisi de l’Assemblea de Parlamentaris el 1917 fins al “peix al cove” més recent, disposem d’exemples impagables d’aquest possibilisme formulat més o menys explícitament. En aquest sentit, no és cert que l’1 d’Octubre era, d’una banda, un Memorial de Greuges 2.0 i, d’una altra, una lluita entre els dos partits per veure qui en sortia hegemònic?

Enmig d’aquesta implosió, el vell partidisme i la resistència popular comparteixen el mateix marc mental? Perquè el que és irrefutable és que tant les seues bases com el seu electorat han esdevingut inequívocament independentistes i s’han cregut de debò que ha arribat l’hora de dur a terme la ruptura amb l’Estat espanyol. Es pot afirmar que l’1 d’Octubre va ser la sentència de mort del catalanisme? Ho pregunto perquè l’estratègia de tensar per pactar (dins dels límits autoimposats) ha quedat definitivament obsoleta. 

Tot apunta que des de l’octubre de 2017 vivim en un conflicte permanent entre les forces catalanistes que es resisteixen a desaparèixer i part d’una societat desacomplexadament independentista que descobreix amb amargor que aquells dirigents que afirmaven amb rotunditat que implementarien els resultats del referèndum no tenien cap intenció de dur-ho a terme.

Fa 150 anys que el catalanisme polític usa tota una simbologia per canalitzar passions sense moure’s de l’encaix espanyol. És el que continua fent. Ara, però, les grandiloqüències buides de contingut van acompanyades d’un agreujant. L’exili i la presó, molt especialment aquesta segona, han esdevingut oracle i el carrer ha quedat desposseït d’un relat que li pertanyia. I si el relat es controla des de la presó, qui el controla de debò és l’Estat.

Perquè el treball onzè aporti alguna cosa que permeti tirar endavant, s’ha de revisar acuradament què s’ha fet i deixat de fer en els deu anteriors. I per això, cal plantejar-se que La Mentida és una cosa morta, putrefacta en ella mateixa, que només condueix a una espiral que obliga que la falsedat sigui cada vegada més gran. Ras i curt: la veritat és revolucionària.  

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Manifest

Publicitat
Publicitat