Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Laia Pulido

Laia Pulido

Lleida, 1983. Escriptora. M’agrada observar, escoltar la natura i la latència del que soc. M’agrada copsar les veritats, si és que hi són. Visc del ball i d’altres feines. Estudiar la llengua i la literatura catalana, llegir poetes com Emily Dickinson o Montserrat Abelló, em fa feliç.

Opinió

Enllaç Gemma i Pau

“Permanecer a tu lado en todo momento y dejarte ir cuando lo necesites, esperarte a tu regreso, aún cuando no conozca la fecha... Estar a tu lado en la salud y en la enfermedad y hacer crecer nuestro amor, todos los días de mi vida”. Amb aquestes paraules el Pau li declarava amor etern a la Gemma. En aquell instant no hi havia res més que ells i aquells vots. Els nuvis es miraven, la boda era tot el seu món. Jo acabava de perdre el mòbil, però intentava que aquell fet imprevist no em tragués del moment més important de la cerimònia. Després d’allò es van fer el petó i tots els convidats es van alçar de les cadires, jo inclosa. Vam fer una ovació general i alguns convidats van esclatar en plors d’emoció. “Visca els nuvis!”, exclamaven. A poc a poc ens vam reincorporar als nostres llocs. La boda se celebrava als jardins d’un palauet del segle xviii als afores de Lleida i els nuvis havien disposat les flors, les taules i cadires, la banda de músics... al seu gust, i a mi em semblava propi d’un conte de fantasia. Jo estava recolzada a la meva cadira, situada a l’ombra, pensant on estaria el meu mòbil. Feia un sol mort. De sobte, el noi que oficiava la boda va agafar el micròfon i amb una veu alta i clara va dir: “Ara és el torn de la Laia Pulido”. “Perdona? Com?”, vaig pensar. “Ara què se suposa que haig de fer jo?”. “La Laia ens ha preparat un poema”. “Un poema? No, no, jo... No en porto cap, de poema...”. El fet és que els nuvis m’havien demanat un poema com a regal de noces i jo havia accedit a escriure’l, però no m’havien dit ni quan ni com l’havia de llegir. A més, tampoc l’havia escrit. El dia anterior havia parlat amb el nuvi i havia decidit que era millor fer un conte. La forma com s’havien conegut la meva tia, i ara també el meu oncle, mereixia ser narrada. Era una història molt dura, de superació, que no es podia quedar en la intuïció d’un poema i, al mateix temps, no podia fer-se des de la realitat pura dels fets. En definitiva, m’havia hagut d’inventar tota una filigrana de fantasia per a suavitzar-la i allunyar-la de les vivències reals dels meus oncles. Amb un final escrit a llapis de feia vint minuts, uns folis rebregats entre les mans i un posat de sorpresa, em vaig alçar de la cadira i vaig caminar decidida per la passarel·la central, per on feia cinc minuts havien caminat els nuvis. Ja de cara als convidats i micro en mà, vaig demanar atenció plena. Era indispensable per a poder entrar en el context creat. “I aquesta és la història de la Gemma i el Pau...”, vaig dir. I vaig seguir...

... “En un poble molt i molt petit de la comarca del Segrià es van conèixer el Pau i la Gemma. Conta la història, però, que abans de conèixer-se la Gemma havia tingut molts pretendents. Un dia sí i l’altre també, un noi diferent trucava a la porta de casa seva per a obsequiar-la amb un ram de flors, una cançó o algun poema. Però a la Gemma no se la podien guanyar amb paraules ni tampoc amb regals, així que cap noi no era suficient per a ella. Un bon dia, va sonar el timbre i la persona que estava darrere la porta va resultar ser una noia. Confosa, la va deixar entrar i li va oferir una tassa d’infusió calenta. La Gemma tenia la casa més bonica del poble, l’havia decorat al seu gust, particular, és clar. Les parets eren de guix com qualsevol altra casa, però el fet és que a sobre del guix hi havia pintat ocells i els colors de l’arc del cel eren pertot arreu. Després d’una llarga conversa, va resultar que la noia tenia un amic molt tímid al qual li havia arribat a oïdes que la Gemma era una noia molt especial. “Voldràs trobar-te amb ell?”, va preguntar-li la noia. Ella no va saber què dir i va demanar consell a una de les seves veïnes més estimades. “Gemma, cada dia un noi diferent truca a la porta de casa teva i escoltes el que t’ha de dir. Per què no hauries de fer el mateix ara?”, va contestar-li. La Gemma es va posar neguitosa, i és que encara que tots els seus amics, veïns i familiars eren coneixedors del seu secret, no estava preparada per a mostrar-se tal i com era al món de fora. “Li escriuré una carta”, va pensar. La relació epistolar va durar un temps i, tot i que les ganes de la Gemma de veure’s amb aquest noi misteriós creixien, seguia sense estar preparada. Aquest noi era el Pau i, quan per fi es va decidir a proposar-li una visita, la Gemma es va esfereir tant que va deixar de cartejar-lo. Van passar mesos, fins que d'un dia a l'altre el timbre de casa de la Gemma va tornar a sonar. “Ding, dong”. Aquest cop no era un noi qualsevol. El Pau s’havia atrevit a presentar-se sense avisar. Havia vingut de lluny, i és que ell era d’una altra comarca. Quan va obrir la porta, van mirar-se l’un a l’altre i, tot i que no van haver-hi ni focs d’artifici ni papallones a l’estómac, la Gemma va voler convidar el Pau a entrar a la casa. Van passar la tarda parlant de tot i de res i per un llarg moment la Gemma es va oblidar de tot allò que la preocupava. En acomiadar-se, el Pau li va preguntar si li agradaria que tornés un altre dia. “No puc. No ho veus? No puc caminar”, va dir ella. La Gemma anava amb cadira de rodes, feia un temps que havia tingut un accident de cotxe i els metges li havien dit que mai més tornaria a caminar. Amb un posat seriós, el Pau va contestar-li que ell no podia volar. “A casa meva no me’n van ensenyar, saps?”. La Gemma va fer cara de sorpresa. “Però tu pots fer allò que tu vulguis i anar on tu vulguis sense necessitat de saber volar”. “Això ho dius tu. Allà on jo vull anar només s’hi pot arribar volant”. La Gemma seguia sorpresa. “Et proposo una cosa, Gemma: per què no n’aprenem junts?”. “Pau, això que dius... Això que dius és la cosa més maca i més boja que ningú mai m’havia dit”. “I això què vol dir? Ens tornarem a veure així?”, va dir-li el Pau. I abans que un gran NO sortís per la boca de la Gemma, els porus de la seva pell es van obrir i l’aire li va sortir dels pulmons amb energia i l’hi va tornar a entrar amb força. La felicitat s’apoderava d’ella, i els seus ulls, en contra del que van dir les seves paraules, van dibuixar una gran rialla. El Pau va marxar una mica trist, però no es va donar per vençut. Unes setmanes més tard, mentre la Gemma estava al jardí de casa, el Pau va aparèixer amb unes ales penjades a l’esquena. “Què era tot allò?”, va pensar la Gemma. “He estat treballant amb unes ales”, va dir-li el Pau. “Però aquestes són teves i jo no me les puc posar”. “No, tu t’hauràs de fer les teves, però jo em quedaré aquí, amb tu, fins que les acabis”. “Però jo no en sé, de fer unes ales”. “A poc a poc”, va dir-li el Pau. I la Gemma s’aixecava cada matí amb la il·lusió de fer-se unes ales. Anava amunt i avall amb la cadira de rodes, estris aquí i allà, cops de martell... I molt a poc a poc, pels matins s’anaven forjant unes ales i per les nits la Gemma i el Pau anaven compartint tot allò que havien fet durant el dia. Ella sovint li explicava el molt esforç que li suposava estar treballant amb aquelles ales, però en veritat és que li feia il·lusió. “Mira, Pau, no sé on és aquest lloc al qual em vols portar, però saps què? M’és ben igual. Vull marxar lluny d’aquí. Aquí tot em recorda una part de mi que vull deixar anar”. Un matí, la Gemma es va aixecar i va veure les ales del Pau i les seves recolzades davant l’armari. Ja estaven! Les del Pau eren blaves amb un pelatge fort i de color celeste, serioses. Les seves tenien colors pertot arreu i no hi havia cap ploma igual, el material era diferent per a cadascuna i semblava que s’haguessin de posar a volar en qualsevol moment. En sentir l’impuls de les ales acabades, la Gemma va fer un gran salt del llit per a anar a buscar-les i, de sobte, davant d’aquelles plomes acabades, es va adonar que estava dempeus. Quan el Pau, encara estirat al llit, la va veure, va fer un gran somriure. La Gemma llavors va alçar la vista al cel a través de la finestra de l’habitació. El Pau es va aixecar del llit i li va agafar la mà amb suavitat. Era la primera vegada que ho feia estant ella dreta al seu costat. De sobte, els peus del Pau i de la Gemma ja no tocaven a terra, la finestra es va obrir i el sol entrava i sortia de la casa amb força. Agafats de la mà i encara sense tocar de peus a terra, el Pau i la Gemma van sortir volant. I al seu darrera, el petit poble es va anar fent cada cop més i més petit...”.

La meva mirada es va quedar abstreta en algun punt de la llunyania. Estava emocionada i alguns familiars i convidats s’assecaven tímidament les llàgrimes. Els meus oncles em miraven. Passats uns minuts, vaig trobar el mòbil.

Aquest relat està basat en la història de la Gemma i el Pau, als qui va dedicat. Felicitats, parella! Us estimo i us desitjo el millor. Tot i que la vida a vegades ens mostra la seva cara més dura, és en la nostra mirada on tenim la llibertat per a canviar les coses. Per fer-nos copsar aquest fet i per ser-hi, gràcies.

Comentaris

  • Quin regalet llegir aquest conte un dissabte de primavera recién encetada al vespre. Gràcies, Laia. És molt bonic i ets molt bonica.

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

On neix (i creix) la música

Publicitat
Publicitat