Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Anna Martínez

Anna Martínez

Coach, experta en programació neurolingüística, llicenciada en Filologia, escriptora de dos llibres i editora i redactora de vàries revistes de moda.

Opinió

No puc viure sense tu

"No puc viure sense tu", "sense tu em moriria", "ets el sentit de la meva vida", "si tu no hi ets res, no val la pena", "he trobat la meva mitja taronja"... Quantes vegades hem escoltat aquestes frases en cançons romàntiques que ens han fet vibrar? O fins i tot les hem escoltat a cau d'orella... Si les analitzem amb detall, veurem que només poden venir d'un nen, que necessita del pare o de la mare per sobreviure, la seva dependència és real, sense ells o elles podria morir, literalment parlant. Per tant aquest missatge popular es refereix a l'amor de parella en la seva versió infantil. Quin tipus d'amor estem vivint sota aquests paràmetres? És la parella una relació materna/paterna-filial o una relació entre adults?

Arran de la nostra vida, les cordes que més intensament vibren en l’interior de la persona són les de l’amor i el desamor, les de l’aferrament i la pèrdua… És llavors quan experimentem plenitud o buit, riquesa absoluta o dissort desesperada. Som mamífers, així doncs, necessitats i gregaris.
 
La pitjor crueltat per a l'ésser viu és la soledat i el desamor. Estem sempre pensant en cercar aquella guspira de vida en la qual l'altre s'il·lumina i nosaltres sentim el pessigolleig a l'estómac, l'instant en el qual percebem l'experiència de ser un, de la genuïna intimitat. Anhelem retrobar el silenci interior en reposar en la nostra presència real i en la de l'altre. Mirem en els ulls de l'altre per retrobar la plenitud de la vida. Amb aquest encontre, veritable i amorós, amb l'altre aconseguim reconèixer-nos profundament a nosaltres mateixes i mateixos, així que el sentit de la felicitat terrenal experimentat ve a través de sentir-nos units. És possible que li atorguem la potencialitat de fer-nos retornar al paradís perdut de la unitat dels nostres pares, és possible...
 
Pensem, doncs, que la parella té la capacitat de fer-nos sentir feliços i complets, i molts cops és així, ans el contrari, de fer-nos sentir dolor i buidor, però no hem de ser víctimes d’això. Ningú no té el superpoder de fer-te infortunat ni de donar-te la satisfacció absoluta. Sempre resta a les teves mans decidir com viuràs les coses que et succeeixen, quina actitud prens davant de les situacions.
 
La idea que la parella ens ha de proporcionar la felicitat pertany a l'imaginari col·lectiu. Mitjançant la parella ens hem de sentir acompanyats, com un ingredient que suma a l'alegria desitjada però no l'únic component capaç d'harmonitzar la nostra vida. La parella se sosté quant a que ens prové de desenvolupament i creixement, de motivació, i amb la qual establim un vincle profund a través d'una relació contractual, no pas incondicional, com seria la relació entre pares i fills. Fruit d'aquestes exigències que ens duen a situar-nos en el rol de "filla" o "fill" és quan la relació comença a fluctuar i es respira un ambient d'obligacions, moment en el qual hem de reprendre el camí d'acceptar l'altre tal com és i no creure que ha vingut al món a satisfer totes les nostres necessitats. Som individus sencers que podem, o no, trobar en la parella un company excepcional que comparteixi la travessia de la nostra existència a la vora, respectant i reconeixent-lo com a ésser independent i lliure.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Admirat Josep

Se7opinions

Publicitat
Publicitat