Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Teresa Ibars

Teresa Ibars

Aitona, 1962. Amb una devoció profunda per les lletres, dedico les hores de treball als documents d'arxiu. El meu paisatge, els erms del Baix Segre, les seues eres i el seu secà. La meua utopia, el món perdut de quan érem innocents.

Opinió

Guillem Viladot, uns orígens

Al novembre farà vint anys que va morir Guillem Viladot, un home potent, granític i absolutament entregat a crear allò que més li plaïa quan no treballava a la seua farmàcia d'Agramunt. Creador hiperactiu i multidisciplinari, va deixar una ingent obra que cal fer valdre. En aquest article, que no és el primer ni el darrer que tinc intenció de fer al llarg de l'any precisament per ajudar a la difusió del personatge, vull remetrem als inicis més coneguts de la seua activitat intel·lectual almenys a la ciutat de Lleida.

A primeries dels anys cinquanta de l'anterior centúria, Viladot va començar a freqüentar el cercle de persones que es movien al voltant de la revista lleidatana Labor. Concretament, al mes de desembre de 1953 va impartir una xerrada al Cercle de Belles Arts, on els homes de Labor hi tenien presència. La conferència, titulada "Toda poesia es oración", s'endinsava, sense descartar aspectes filosòfics i fins i tot religiosos, en la recerca de la identitat que deia que efectuava "l'home modern" i com la poesia, l'art de la paraula en definitiva, aspirava a la bellesa com a imatge de Déu i com a camí en aquesta descoberta. Al cap de poc, el trobem encara més relacionat amb els membres del consell de redacció de la revista i, mercès a la seua relació amb el redactor en cap Francesc Porta, establint amistat amb Josep Vallverdú, Ton Cirera i Enric Farreny, entre d'altres. Tots aquests intel·lectuals no estaven gens afilerats amb els postulats culturals dels defensors del franquisme a Ponent, i això tindria conseqüències clares abans d'acabar la dècada. 

En aquest sentit, l'any 1955 Viladot va entrar a formar part del consell de redacció de la revista, i moltes de les seues aportacions van girar precisament al voltant de la poesia i del món de la literatura en general. Amatent al fenomen local, estava igualment connectat amb allò que passava a fora. Així, si bé a "Hacia una antologia de la poesia leridana", que sortia al número 81, posava damunt la taula la situació poètica de Lleida, en altres escrits presenta iniciatives literàries que tenien lloc a Barcelona. A l'article titulat "Quadernos literarios en catalán" ressenyava la col·lecció "Els autors de l'ocell de paper" que partia d'un primer número dedicat a Joan Cruselles, Salvador Espriu i un joveníssim Manuel de Pedrolo al qual li publiquen el seu relat "El millor novel·lista del món".

Uns mesos després d'haver començat a col·laborar amb la revista, iniciava un escrit de la següent manera: "Existe una generación de poetes españoles que por una brutal disposción del destino, no dió fruto largo y hondo que, con menos odio y más sensatez, hubiera dado para volumen immortal de nuestras letras..." . Començar un escrit criticant l'odi i la poca sensatesa del règim va fer que l'article "Alberti: poeta y pintor" del número 117 del mes de febrer de 1956 toqués el botet a la censura i, en conseqüència, se li prohibís escriure en cap mitjà de comunicació o revista de la ciutat del Segre. Tres anys després no seria cap col·laborador qui patiria la censura, sinó que la revista sencera seria clausurada per Josep Tarragó, responsable del llapis roig a la nostra ciutat. Aquest fet, lluny d'atemorir-lo, el va incentivar a continuar indagant en el món de la poesia i de l'art en general i a darreries de la mateixa dècada, a banda de publicar el seu magnífic Temps d'estrena, Viladot establiria fructífers contactes tant amb Joan Brossa com amb Iglesies del Marquet. La seua evolució intel·lectual, des de la que hem comentat que era una de les seues primeres xerrades a Lleida, així com la relació continuada amb aquests dos exploradors i pioners de l'art concret i la curiositat que el va endinsar també en el món de la psicoanàlisi, van incidir de ple en la seua manera d'entendre i d'experimentar el fet creatiu.

Cal, però, continuar exposant aquesta evolució. Cal seguir investigant i escrivint sobre Guillem Viladot.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Sorigué es planta a Madrid

Publicitat
Publicitat