Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Eduard Ribera

Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la meva carrera he recollit diversos premis. He publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). He difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 mantinc el blog literari L’Escriptori on publico textos d’actualitat i de ficció.

Opinió

El ruquet indecís

El ruquet portava uns quants dies vagarejant en un erm, sense menjar ni beure, quan afigurà un caminet i de seguida li vingué al record una frase repetida des del temps de la primera coça: “Tots els camins duen a alguna bassa”. 

Efectivament, aquella tresquera conduïa fins a un prat a la part baixa del qual s’hi entollava l’aigua. En sentir un rajolí remot, l’ase afinà les orelles i, feliç de la seva sort, començà a córrer en aquella direcció. Però, mentre s’hi dirigia, descobrí un feix de blat a la vora del camí que devia haver caigut del carro d’algun pagès despreocupat. 

L’animal s’aturà sobtadament. Tenia tanta gana i tanta set que no sabia per on començar i l’assaltà un gran dilema. “¿He d’alleujar primer l’assedegament que em panseix l’ànima o he d’amansir els efectes d’aquesta fam equina que em fa trontollar els fonaments?”, es demanà amb gran inquietud. Davant del dubte sobre l’ordre de la seva sustentació, el ruquet quedà paralitzat, des de les peülles fins al carener, i encara fins al capdamunt de les orelles, incapaç de prendre cap decisió raonable. I, amb els ulls esbatanats i el morro serrat, ingressà en un profund estat catatònic.

Estant en aquesta situació absurda, una formiga que havia agullat les possibilitats alimentàries del manat de cereal per a la seva comunitat, se’l quedà observant durant una estona i, en vista que el quadrúpede no recuperava la iniciativa, decidí ensarronar-lo amb una oferta empebrada. “Portem el feix fins a la boca del formiguer, on te’l podrem vigilar perquè ningú no te’l toqui. A continuació, t’abeures a la tolla fins que quedis ben hidratat i en acabat recuperes el cereal i te’l menges sense destorb”, li proposà. El ruquet retornà de la seva vacil·lació paralitzadora i s’avingué a la proposta de la formiga. 

I ara us dic: ¿vosaltres heu vist el feix de blat per alguna banda? Doncs el quadrúpede ingenu, quan va tornar de la bassa, tampoc. Malgrat tot, aquell dia aprengué dues lliçons. La primera, que, a la vida, mai no t’has de refiar de la paraula d’una formiga. I la segona, que, davant de qualsevol dubte, has de tirar pel dret sense embrancar-te en cabòries de poca substància.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Les nostres arrels

Publicitat
Publicitat