Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Imma González

Imma González

Lleida, 1989. Aprenent de fotografia i de producció audiovisual. Amant de Miles Kane, en somnis. Amb cor de groupie rockera dels anys setanta.

Opinió

Alea jacta est

Si algú ens hagués dit fa uns anys que seguiríem un judici de la manera que ho estem fent aquests dies no ens ho hauríem cregut. A casa meva, per exemple, fa uns dies que Netflix no existeix, l'hem substituït pel 3/24, i les dades del meu mòbil treuen fum, ja que em passo el dia escoltant el directe de Rac1.

Aquest estat d'excepció, però, està justificat, perquè al Tribunal Suprem aquests dies no només estan jutjant Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Quim Forn, Carme Forcadell, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Santi Vila i Carles Mundó, sinó que estan jutjant a tots aquells que vam fer possible l'1 d'octubre. Ens estan jutjant a tots nosaltres, i això no ho podem obviar.

Acostumats com estem a judicis a manades, futbolistes d'elit corruptes o banquers, trobar-te asseguts a la banqueta dels acusats unes persones amb les quals comparteixes ideals, pensaments i reflexions no és fàcil, fa que tot adquireixi un caire més humà, més difícil d'ignorar.

Perquè no ens enganyem, la població, en general, els ciutadans del món, som experts en ignorar. Ignorem tot allò que no volem veure, allò que ens fa sentir incòmodes, que no entra dins dels paràmetres del nostre estat del benestar. Empatitzar amb unes persones que estan fugint d'una guerra i morint de gana perquè el món mira cap a un altre cantó és molt difícil. Massa esforç. Però veure la presidenta del Parlament asseguda a la banqueta és una altra cosa. Perquè és propera, ens hi reconeixem. Podríem ser nosaltres.

El que no pensem mai és com de capritxós pot arribar a ser l'atzar, i com la vida pot canviar en una mil·lèsima de segon. Com una decisió, per petita que sigui, pot canviar el curs de la història i fer que tu, un independentista acomodat que pateixes pels teus líders empresonats assegut al sofà de la teva llar, puguis passar a ser aquell refugiat condemnat a mort enmig del mar a qui tothom gira l'esquena. És qüestió de temps. I de decisions. Pressupostos sí, pressupostos no. Finalment ha estat pressupostos no, a favor de la independència. Segur? Pressupostos no també és eleccions. I què creieu que passarà? Ja sabeu que la Península sempre va amb una mica delay, així que podem veure el nostre futur pròxim reflectit a la resta del món: Trump, Bolsonaro, Guaidó... Abascal? Les eleccions són a l'abril, però la sort ja està tirada.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Tots els caps de setmana de l'any

Publicitat
Publicitat