Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Xavier Porta

Xavier Porta

Lleida, 1952. Jubilat en exercici. Ex de moltes coses: exconsultor de recursos humans, excorredor d’assegurances, exmilitant de partit polític, ex..., i en camí de ser ex de mi mateix. Pare actiu d’una parella d’adults. Inquiet, crític, sensible...

Opinió

Lo Caliu Ilerdenc o la fi del cagaelàstics

Diuen les males llengües que quan el candidat socialista fa uns dies es va proposar dinar amb els membres de Lo Caliu Ilerdenc, els serveis de protocol municipals se les varen veure i desitjar per a trobar qui forma l’actual junta (n’hi ha?) i per a contactar amb algú de l’entitat per a transmetre-li el desig de l’alcalde en funcions. Res. Fent mans i mànigues i resant en arameu per a localitzar algun caliuenc per a organitzar l’acte i, si pogués ser, algú més per a omplir la foto (que per això hi anem). El cas és que a la Paeria, dins del seu registre d’entitats culturals i ciutadanes, no va trobar rastre del Caliu, havent de recórrer a recuperar l’últim president electe (de l’any 2006), l’entranyable Joanito Fernàndez Coll.

Això ens ve a mostrar la profusa activitat cultural i cívica d’aquesta entitat que sempre ha presumit de lleidatanista (ni aragonesa ni catalana, segons els seus principis) i que en certa època, entre el poder franquista i el silenci o la clandestinitat, va triar clarament pel primer, vantant-se fins i tot de tindre capacitat per a decidir qui havia d’ocupar la cadira de paer en cap. 

Ara –el món al revés–, lo Caliu, ciutadanament, no pinta res. No se sap si té junta, no es coneixen els seus membres, tret d’algun venerable i respectable exprohom de Lleida i potser algun jove amb aspiracions a presidir-ne algun dia les exèquies; no se’n coneix cap activitat... En aquest món al revés ens trobem que és el candidat socialista qui va buscar el Caliu. Per què? Per la influència que té l'entitat? Ha, ha, ha (amb tots els respectes pels seus membres, consti!)!!! Pel que va representar en el seu dia? Per favor! Per la funció que exercia de poder als anys 40/50? Soyons sérieux! No, amics, no, el fet ens ve a confirmar que efectivament lo Caliu, al que todos daban por fallecido, no estaba muerto. I amb el seu gest, Fèlix Larrosa ens ve a dir que no, que lo Caliu està viu i, per si hi havia algun dubte, ell està amb ells, pel que varen representar en el seu dia, la dreta del règim. Com més clars, més amics. 

Aquest és un problema, donar-nos a entendre que si surt electa la candidatura socialista, aquesta està aliada amb la dreta franquista, cosa que ja no ens sorprèn. Però aquest no és l’únic problema. El problema –endèmic– és que a Lleida no hi ha cap associació independent, cap entitat econòmica o econòmicocultural, cap agrupació d’empresaris o intel·lectuals independents o similars autènticament representativa i lluny de manipulacions polítiques amb qui qualsevol candidat/a a paer en cap pugui recórrer per a fer-se una fotografia autènticament de campanya. Lleida, constatem un cop més, orfe d’una classe dirigent, d’un element aglutinador, capaç de vehicular un pensament, de donar alternativa d’opinió a l’oficial, fins i tot, per què no, de promocionar un/a líder capaç aglutinar una sèrie de persones per a qualsevol iniciativa, en qualsevol àmbit –que no sigui el negoci pur i dur. Com sempre, estem a les mans del discurs oficial, mentre seguim fent tertúlia de cafè. 

I, és clar, en el desert un oasi és el mar. Si no hi ha res més, i gràcies en part a les polítiques d’alcaldes socialistes predecessors a l’actual, sempre queda el recurs de Lo Caliu Ilerdenc amb algun professional de renom, gent amb americana i corbata i algun socialista de coll blanc, que sempre queden bé a la foto amb un candidat a l’alcaldiaO això, o queda l’espai en blanc. I per a no perdre el costum i seguir amb la tradició, sense cap dona, la qual cosa és una mostra més del tarannà testosterònic d’aquesta mena d’associacions. Homes, classe mitjana alta, de dretes i, si pot ser, amb un toc de catalanisme, però sense passar-se. 

Si lo Caliu toca a la seua fi, com la del cagaelàstics, donem-li l’enterrament que es mereix. No sigui que d’aquí a quatre anys algun candidat (sí, sí, candidat, en masculí) a l’alcaldia se li acudeixi fer un dinar i el ressusciti durant quinze dies... 

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Admirat Josep

Se7opinions

Publicitat
Publicitat