Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Ramon Pedrós

Ramon Pedrós

Periodista.

Opinió

El judici al procés i la història d'Europa

El judici al procés independentista català, que arranca aquesta setmana a Madrid, tindrà lloc en el clima de més alta excitació política que es viu a Catalunya i Espanya des del 23-F i enmig d’una cada cop més inquieta expectació internacional.

Quan es multipliquen les veus a tot el món exigint una solució pactada amb Catalunya, Madrid celebra l’inici de la farsa judicial contra el sobiranisme trencant una negociació encara sense començar, per part del govern, i amb una manifestació per la unitat d’Espanya i contra el diàleg amb Catalunya, per part de l’opositora triada ideològica de l’Aznar, situada entre el neofeixisme i el populisme de Trump.

A Europa ha guanyat terreny la sensació que la democràcia espanyola, hereva del franquisme i d’una història marcada per l’autoritarisme i la intransigència, no ha sabut dialogar ni conduir la reivindicació catalana, que és aquí per quedar-s’hi malgrat tots els 155 que vinguin. 

Les imatges abanderades de la plaça Colon i les fake news contra el procés posen en relleu que Espanya sembla no tenir més recursos per superar aquesta crisi que emprar els vells dogmatismes de la repressió, l’abús i l’amenaça.

Si l’Estat volia netejar la feixuga imatge de la "llegenda negra" espanyola, ara ressuscitada, n’hi havia prou amb mantenir obertes les portes de la negociació amb Catalunya (tot reconeixent que, al llarg de la història, Espanya no ha estat mai capaç de pactar, abans de perdre-les, amb cap ni una de la seva cinquantena de colònies).  

I sembla entestada a repetir el mateix resultat amb Catalunya. En lloc de dialogar, ha preferit endegar una ridícula i falsa campanya de màrqueting sobre "la España real" amb algunes de les mentides que sol utilitzar el ministre Borrell per camuflar el muntatge d’un judici polític.

Els serà difícil, però, "vendre" a l’exterior la moto d’una "democràcia plena" quan a Madrid s’està jutjant a gent pel fet de manifestar-se, posar urnes per celebrar un referèndum, permetre un debat parlamentari o lluitar pacíficament per defensar unes idees polítiques. 

Per si la còmica superproducció del vídeo del Ministeri d’Exteriors (així com la inefable visita del president del govern al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg) no fos suficient per demostrar que Espanya ha de pagar o muntar un espectacle  per fer creure a l’opinió pública que viu en una democràcia moderna, un senzill cop d’ull als titulars de l’actualitat permet descobrir que vivim en un país de cultura política aliena a Europa: prepotent, dogmàtic i esbojarrat per la demagògia, les contradiccions i una insuportable hipocresia.

En aquest regne, l’engany i la manipulació són l’arma legal de la política i del poderós. No hi ha cap altre país d’Europa on el líder de l’oposició s’atreveixi a acusar el cap del govern “d’alta traïció a la nació” pel fet de dialogar per intentar resoldre un problema polític. I que això es pugui fer amb tota impunitat.

En canvi, la democràcia espanyola assegura que no posa ningú a la presó per les seves idees, però tracta imperativament d’exterminar les idees que promou el sobiranisme català considerades com el "càncer de la democràcia". Això sense tenir en compte el lapsus inenarrable del mateix president espanyol, Pedro Sánchez, en reconèixer sense cap mena de vergonya que “en una democracia plena no puede haber presos políticos”. Clar que parlava de Veneçuela.

Menys parlar de democràcia, doncs, i més exercir-la. ¿Volem democràcia? Posaré un sol exemple: la Revolució Francesa, una fita històrica que marca el naixement de l’era moderna, exhibeix com a símbol del republicanisme europeu i del canvi d’època la condemna a mort del rei Lluís XVI i de la reina Maria Antonieta. 

Doncs bé, l’Assemblea francesa va decidir enviar a la guillotina la monarquia, l’any 1793, per 366 vots a favor i 334 en contra. Va ser un resultat molt estret, precedit per un intens debat entre dues faccions enfrontades -els girondins de Danton i els jacobins de Robespierre-, però amb una majoria del 52% n’hi va haver més que suficient per deixar marcada tota una època i un gir de la història europea.

Comentaris

  • Gràcies per l’article.

  • El portal guanyador dels Jocs Florals de Barcelona el 1931 ja va dir "Poble que mereix ser lliure, si no li donen s'ho pren".
    L'escrit del Ramon Pedros, molt ben estructurat, ens porta a la necessitat de que els ciutadans fem, com a la revolucio francesa, un esforç per prendre la bastilla que ara es a les mans d'uns polítics incompetents que nomes pensan en els seus interesos personals i partidistes.

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Admirat Josep

Se7opinions

Publicitat
Publicitat