Teresa Ibars
Aitona, 1962. Amb una devoció profunda per les lletres, dedico les hores de treball als documents d'arxiu. El meu paisatge, els erms del Baix Segre, les seues eres i el seu secà. La meua utopia, el món perdut de quan érem innocents.
Opinió
De la passió, ofici
I és que el Jaume ha pensat, planificat i coordinat el projecte d’Aula Social de Teatre de Lleida que des de fa un temps dona idees i eines a les persones que tracten amb els grups en risc d’exclusió social o senzillament a les persones que volen utilitzar el que ell ofereix per fer un treball de creixement personal o grupal. Aquestes eines que parteixen del món de les arts escèniques, segons el meu parer, van molt més enllà perquè tenen l’objectiu de revertir situacions conflictives. Amb el treball que vam fer al llarg del dia i mig que va durar el taller, em va quedar molt clar que el teatre pot ser un camí més per afrontar la superació personal, i precisament amb aquest objectiu les nou càpsules formatives del programa posen el centre d’atenció en el teatre social, en el llenguatge no verbal, en el teatre d'imatge, en l’estètica de l’oprimit, en les emocions, en l’humor terapèutic, etc.
Seure al terra de parquet de l’aula on treballàvem i començar a escoltar la part més teòrica en la qual es parla de conceptes tals com teatre de l’oprimit, teatre-fòrum, imatge, objectivitat versus subjectivitat, etc. i de com treballar les emocions amb la mímica, els gests, dinamitzacions concretes i escoltar com ho ideaven Augusto Boal, Jerzy Grotowski, Peter Brook, Eugenio Barba, entre d'altres, em va fer reflexionar un cop més sobre l’apoderament i el creixement personal, l’autoafirmació, el benestar de les persones, l’educació socioemocional dels grups, entre d'altres, i tot mitjançant la identificació de les formes d’expressió corporals a partir dels casos concrets que les persones que vam assistir vam escenificar. Després, i de manera podríem dir melòdica, els companys de la càpsula Teatre i Imatge, de la mà del Jaume, vam afanyar-nos de manera sincera i en un entorn de total seguretat –repetia ell– a mostrar imatges que ens servissin per desvelar històries. Històries que mostren els conflictes i els dimonis que tots tenim dins i que de manera inconscient generen dinàmiques que troben en la mateixa imatge un espill del problema alhora que una projecció, a càmera lenta, de la possible solució. Si estem atents a com ens situem en l’escenari de la vida i com se situen les persones dels col·lectius desfavorits (que en definitiva es la pretensió del programa), podrem obtenir pistes de com revertir situacions doloroses i en moltes ocasions de desigualtat.
En definitiva, estem davant d’un projecte, el de l’Aula Social, que va molt més enllà del que d’una manera clàssica s’ha entès per teatre i que ens situa davant d'uns mètodes que mitjançant elements d’aquesta disciplina escènica aborden conceptes tant de fons i tan actuals com la desigualtat i l’opressió. Estem davant d’un treball sincer, humà, discret i que no empra els focs d’artifici per existir ni fa soroll mediàtic. Senzillament impressionant!
Mail 
PDF
