Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Elisenda Rosanas

Elisenda Rosanas

Barcelona, 1982. De petita ja deia que volia ser periodista, ara procuro fer-ho el millor que puc a l'ACN i al voltant, sobretot, de l'educació i la salut. Alhora, m'esforço a criar tres fills petits i no morir en l'intent, posant a prova això que està tan de moda: la conciliació familiar.

Opinió

Vergonya aliena

El drama del nen del pou ha acabat (i sense sorpreses agradables, per desgràcia). Analistes, tertulians i tuitaires bombardegen les xarxes analitzant el tractament mediàtic que se n'ha fet i la línia vermella que han passat molts dels mitjans que han dedicat hores i hores de programació al rescat del petit. La gent està indignada per com alguns han tractat el tema. Jo també. Tanmateix, he de reconèixer que no puc fer-ne cap anàlisi profund perquè la situació era tan espinosa que no he volgut mirar res del que han fet els companys de professió. I, per tant, no puc dir si tal cadena s'ha passat, o si aquell programa ho ha fet pitjor. Ni si tal presentadora s'hi ha lluït o tal altra ha estat de 10. 



Però llegir el que llegeixo no em sorprèn gens. Sí, segurament el cas del Julen ha estat més gros, per la magnitud de la tragèdia, l'edat, el rescat, les complicacions i tot plegat. Però en quin succés aquests canals i mal anomenats periodistes ho han fet diferent? Hi ha qui viu de fer soroll amb les desgràcies dels altres i això no és nou. Per mi, el problema és com s'estén aquesta manera de tractar i abordar un succés complicat a altres diaris o televisions que es podrien considerar seriosos. M'han sobrat alertes al mòbil anunciant els petits passos dels miners que participaven al rescat de Julen i els detalls de tots els problemes amb què s'anaven trobant. Semblava el minut a minut d'un partit de futbol i trobo de molt mal gust haver-ho decidit així. Tant si la finalitat és el clickbait o informar d'una cosa d'interès general. Crec que només saber que no hi havia novetats era suficient. No calia saber a quants metres estaven suposadament els miners, ni quins problemes havien trobat en el darrer tram que endarreria encara més el rescat. Tampoc no calia fer apostes sobre les possibilitats de supervivència d'un infant de menys de 2 anys que porta més de 10 dies en un pou. 

Tot plegat, doncs, fa una certa vergonya aliena i, tot i que, per sort, hi ha qui ha tingut en compte l'ètica a l'hora d'informar sobre aquest cas, són aquestes situacions les que taquen la professió periodística. Estic convençuda, també per sort, que mai no faré carrera com a periodista de successos. I de debò que, en aquest sentit, me n'alegro.

Comentaris

  • Si són sempre les mateixa cadenas , que traspassen les linas vermells , s per que la gent vol consumir misèria i drama humà , tenim capacitat de no mirar segons que , crec que la culpa no és de las TVs si no de la gent que els segueixen.
    Bon article ,

  • Molta Raó @putxinellis amb tot lo que dius.
    Sempre són les mateixes cadenes les q embruten les notícies i en fan safareig de les tragèdies. No és nou.
    Molt bona periodista. I ni que no voldries fer mai SUCCESSOS també ho faries molt bé. Tens ètica i això val mal.
    Felicitats! I continúa així

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Fruita amb injustícia social

Publicitat
Publicitat