Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Ramon Pedrós

Ramon Pedrós

Periodista.

Opinió

A favor de qui bufa el vent?

A Moscou, la primavera de l'any 1977, la històrica dirigent comunista Dolores Ibárruri, coneguda durant la República com a Pasionaria, em deia amb tota convicció: "Ara vindran les primeres eleccions democràtiques en 40 anys, que guanyarem els comunistes, i el vot popular escombrarà el franquisme per a sempre. El vent de la història bufa a favor nostre".

Que enganyada estava, la vella exiliada! En aquelles eleccions, que va guanyar la UCD d'Adolfo Suárez, els comunistes van obtenir només 20 diputats al Congrés, i la política els va expulsar de la història molt abans que la nova democràcia espanyola debatés si treure o no les despulles de Franco del Valle de los Caídos!

De fet, a tots ens ha enganyat la història o ens ha decebut Espanya. Durant la llarga nit del franquisme, hi havia almenys al fons de l'ombra i del silenci un somni d'esperança que ens feia albirar la llum de la il·lusió. Aleshores, quan l'únic record de la pàtria era una foto de Companys rere unes reixes o unes frases de Pau Casals a l'ONU, ningú no hauria pogut imaginar que, un altre cop, 40 anys més endavant, tornaríem a tindre els nostres dirigents a l'exili i a la presó.

La història ens ha enganyat, però, o Espanya ens ha decebut, perquè no poden fer altra cosa. Som una peça dins un engranatge que gira al voltant d'una idea fixa que no inclou la llibertat de Catalunya. I ja se sap allò que diu un principi fonamental de l'experimentació científica i del progrés: si sempre fas el mateix, no esperis resultats diferents. L'engranatge t'engolirà i t'arrossegarà amb tota la seva força mecànica, és a dir, et bombardejarà cada 50 anys, t'enviarà piolins de dia o comandos de nit o et farà un 155.

Per això jo he començat a canviar la meva relació amb l'entorn: perquè em vull moure amb més llibertat de la que he gaudit fins ara. Ja no m'importa que no m'estimin ni m'adulin, ni que no em felicitin per Nadal ni vinguin a Port Aventura. De fet, no crec en una sincera amistat quan està basada en la conveniència i la necessitat. Jo estic segur que mantindré la majoria de bons amics que tinc per tota Espanya, nascuts dels anys viscuts a Comillas (Santander) i Madrid, sempre que pugui aconseguir que m'acceptin com jo soc, no com ells em voldrien.

I aquesta és una tasca que fonamentalment em correspon a mi. Per la mateixa raó que sempre em va semblar una mica infantil la missió evangelitzadora que va intentar Jordi Pujol viatjant per tota la Península -em sembla que en els meus llibres sobre Pujol la qualifico de tasca inútil i gairebé tragicòmica- amb la finalitat de convertir els espanyols a la nova fe multinacional de la seva pàtria i demanar-los d’acceptar la realitat diferenciada de Catalunya dins l'Estat.

Pujol, amb certa raó, sostenia que Catalunya ja havia demostrat tot el que calia, pel que fa al seu compromís amb Espanya, i que ara li pertocava a Espanya d'admetre el mèrit, la generositat i personalitat dels catalans. Us puc ben assegurar, perquè el vaig acompanyar per tota la geografia ibèrica en aquest estèril peregrinatge, que la reacció dels auditoris era la mateixa a Oviedo i Valladolid que a Vigo, Sevilla o Madrid: pura fredor, dos copets a l'esquena, tímid espectacle social, distanciament i "qué buen orador y político si no fuera catalán".

Algun dia us explicaré amb més detall allò que han dit els meus amics espanyols ara que els he enviat el conegut vídeo del periodista veneçolà Eduardo Rothe sobre Catalunya. En set minuts, el director del programa Misterios de la Historia, del Canal Sur de Caracas, fa una síntesi exemplar, per la seva senzillesa i equanimitat, de la història i actualitat catalanes. Em va semblar un document ben pedagògic, en castellà, per tal de fer-lo arribar a un grapat d'amics espanyols, conscient que un missatge tan objectiu i aclaridor no el podrien obtenir per cap altre mitjà de comunicació al seu abast.

Doncs, mireu, la resposta no ha estat gens diferent de les que obtenia el discurs de Jordi Pujol. La menys punyent i dolguda ha estat la d'una poeta castellana, culta, refinada i de certa edat, que dispara així: "¡Qué cosas me mandas, Ramón! ¿Pero quién es ese sudaca interpretando nuestra historia de forma tan tendenciosa y mal informada?". I m'envia una foto de casa seva amb una gran bandera espanyola al balcó, tot dient: "Eso es lo que conseguís!". 

Pues vale. Lo dicho.

Comentaris

  • Perquè és que els catalans que em tingut contacte amb la espanyolada pensem, equivocadament, que al menys els “cultes” ens han d’entendre? Jo he errat pensant això vàries vegades. NO! No ens entendràn mai perqué Espanya és un pais malalt, de rabia, d’enveja, d’inutilitat i d’imbecilitat superba a tots els nivells. Marxem ja!!.. España no té remei..

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Les nostres arrels

Publicitat
Publicitat