Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Elisenda Rosanas

Elisenda Rosanas

Barcelona, 1982. De petita ja deia que volia ser periodista, ara procuro fer-ho el millor que puc a l'ACN i al voltant, sobretot, de l'educació i la salut. Alhora, m'esforço a criar tres fills petits i no morir en l'intent, posant a prova això que està tan de moda: la conciliació familiar.

Opinió

La vida

No m'he posat la crema hidratant a la cara, penso, quan estic a punt d'adormir-me. Em fa mandra tornar-me a aixecar. Un dia més. Jo mateixa em renyo; si no soc constant, no serveix de res i la pell seca m'acabarà caient a tires, com diu la meva mare. Abans de caure en un son profund torno a repassar el que he fet, el que m'ha quedat pendent i el que no he pogut complir. M'he llevat d'hora però, com sempre, més tard del necessari, he corregut tot el dia a la feina per poder arribar a tot, he pogut dedicar-me quinze minuts i dinar, he recollit els nens a l'hora justa -mai abans de les cinc-, els he portat a casa, els he fet el sopar i he intentant donar-los una estona de calma al voltant d'uns quants contes. Quan el silenci s'ha apoderat, per fi, de casa, he acabat posant ordre al caos que caracteritza el nostre menjador i he planificat l'endemà.

Corro cada dia per arribar a tot arreu. Per complir a la feina. Per intentar fer carrera. Per tenir èxits. Per tenir temps. Per respirar. M'atabalo per si el sopar no ha estat equilibrat amb el dinar. Per si he fet tard. Per no haver acabat unes gestions importants. Per haver-me posat més nerviosa del compte i haver cridat. Demà intentaré no fer-ho. 

Segur que, per a molts, aquests acaben sent els grans problemes del dia a dia que no deixen veure més enllà. Són el motiu per buscar excuses per desconnectar i, si no pots, lamentar-se que la vida que portes no et deixa gaudir. Tot penja d'un fil...

No és fins que topes amb la vida real que relativitzes totes les inquietuds banals que ens preocupen i ens ocupen. Quan t'adones que tot pot fer un gir inesperat de guió sense avis previ és quan t'alegres de poder-te enrabiar perquè un altre periodista ha tret un bon tema, sentir-te desgraciat perquè se t'ha cremat el sopar o ofuscar-te perquè has hagut de dir vint-i-cinc vegades al teu fill que es posi el pijama. Que tot sigui queixar-te perquè no has pogut anar al sopar de Nadal de l'empresa, perquè fa temps que no pots mirar una pel·lícula o perquè t'has d'esforçar per acabar-te un llibre com quan feies deures a escola.

I és que la vida és, sobretot, la suma d'aquestes petites coses que només valorem quan estan en perill de passar a segon pla. Visquem-les. 

Bon Nadal!

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La ciutat òrfena de model comercial

Se7opinions

Publicitat
Publicitat