Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Eduard Ribera

Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la meva carrera he recollit diversos premis. He publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). He difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 mantinc el blog literari L’Escriptori on publico textos d’actualitat i de ficció.

Opinió

L’home que parlava amb els animals

L’home va fugir de la ciutat fa uns quants anys i es va instal·lar en un avenc calcari al peu del Montsec, en el curs mitjà del Segre. Un matí tardoral compartia la branca d’una noguera amb un esquirol i la feien petar mentre trencaven algunes nous.



“En vaig quedar fins a la closca de viure en societat. Vens la teva llibertat, trescant com un esclau, per tenir un piset on has de dormir de cantó per encabir-hi una taula i quatre cadires”, digué l’home, gratant-se la barba que li arribava fins més avall del melic. “El problema dels humans és que voleu tenir coses. Per ser un animal realment lliure no pots tenir res que et lligui, has d’estar disposat a seure a terra o a canviar de niu en qualsevol moment: no es poden tenir rèmores, més enllà de les que garanteixen la perpetuació de l’espècie. Quan tens coses, t’has de preocupar de conservar-les. Quan no tens res, ets pur ADN, l’expressió més abstracta i més efectiva que pot tenir una marca. La resta són ximpleries”, precisà l’esquirol. “No ho havia observat mai des d’aquest punt de vista, però segurament tens raó: som molècules ordenades per transmissió i adobades per mor de l’atzar i la mutació. Tot i que, quan tens descendència, et veus obligat a garantir uns mínims: protegir la quitxalla de les inclemències, alimentar-los, ensenyar-los com funciona el món...”, digué l’home.

L’esquirol es plantà sobre les potes de darrere i es fregà el nas. “Jo ho tinc molt clar: la canalla no s’ha de sobreprotegir. Han d’aprendre a aconseguir el seu aliment com més aviat millor, els has d’explicar quins són els seus enemics i poca cosa més. Tot el que els puguis dir ja ho porten escrit als gens. Que campin; la vida ja s’encarregarà de mostrar- los el camí”, digué enèrgicament. L’home estava absort intentant esclafar una nou especialment dura. “Ah, sí, això dels gens, l’ADN, la marca”...

L’esquirol li prengué la nou dels dits, la badà amb els incisius amb un no res i li oferí la llavor ben sencera amb una rialla. “És la meva especialitat. Quina és la teva?” L’home, retut per l’habilitat de la bèstia, tornà a la realitat. “Em temo que jo seré sempre un aprenent maldestre”, lamentà.

Comentaris

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

No sense la meva llar

Publicitat
Publicitat