Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Laia Pulido

Laia Pulido

Lleida, 1983. Escriptora. M’agrada observar, escoltar la natura i la latència del que soc. M’agrada copsar les veritats, si és que hi són. Visc del ball i d’altres feines. Estudiar la llengua i la literatura catalana, llegir poetes com Emily Dickinson o Montserrat Abelló, em fa feliç.

Opinió

Melodia d’Strabsvasken

I

Els dits esllanguits de l’Ian es van estirar amb força per abastar les últimes notes d’aquell Strabsvasken. La sala principal estava plena a vessar. Feia pràcticament un any que s’havien exhaurit les entrades i jo havia tingut la sort de ser-hi. Immersos en el zenit, només faltava un final de frase. El meu esguard sostingut i els cossos immòbils dels oients semblaven contenir esperits a punt d’eixamplar-se. Ni un espai renaixentista com el del Gran Auditori de Vilamoll semblaven poder amb unes notes tan ben compostes. De manera imprevista, una de les tecles va fer un nyec profund i les molles van començar a deslligar-se. Les cordes internes del piano es van tensar i una segona tecla va començar a flaquejar. Les mans impecables de l’Ian no semblaven poder contenir aquell esdeveniment espantós. La melodia es va tornar rugosa i un cop de cap estrident sobre un Strabsvasken flamant va inundar la sala. Recordo com si fos ara com vaig esgarrifar-me per ell. Vaig pensar que no s’ho mereixia. També recordo un llarg silenci i un grapat de cares descompostes. Vaig jurar-me i perjurar-me que un incident sense fortuna com el que acabàvem de presenciar no podia tornar a repetir-se. El públic estava afligit i el director de l’auditori, a punt de sortir cames avall per la sortida d’emergències. Tenia 14 anys quan va passar i, aquella mateixa nit, després d’haver-hi donat voltes i més voltes, i després d’haver rebut una il·luminació quasi divina, vaig decidir fer-me reparador de pianos. A partir d’aleshores tindria una comitiva lloable a la qual atendre i m’hi dedicaria amb condícia. Amb els punys ben comprimits i amb un somriure que m’eixamplava tota la cara, vaig anar a dir-ho als pares. Amb una mitja rialla i amb un to poc simpàtic, em van dir que això de ser reparador de pianos podia ser una feina poc agraïda. Jo no hi estava gens d’acord. Amb els ulls desperts i la ment que em volava, la resta de la nit me la vaig passar imaginant com hauria estat el final del concert si jo hagués ostentat el meu propòsit.

II

Era de nit. Allitat i amb els peus sobre el capçal, vaig rebre una trucada d’una concertista que requeria dels meus serveis. Havien passat seixanta-cinc anys. Li vaig dir que m’havia jubilat, però va insistir. Li era de menester que anés a revisar el seu Strabsvasken a Espinelles. Espinelles era un poble a prop de Vilamoll. Demà hi tenia el seu últim concert de piano i volia el millor reparador de pianos. Estava molt content. Per fi repararia un Strabsvasken Clàssic. Era un model antic, el mateix amb què anys enrere l’Ian havia intentat tocar aquella peça. Vaig decidir anar-hi. “Per què no?”, vaig pensar. Molt probablement seria la meva última feina. Els anys havien passat, els meus pares ja eren morts i els meus fills estaven treballant a l’estranger. Havien marxat després de morir la seva mare. L’estimava molt, la Maria, però el fet és que va agafar una malaltia desconeguda i de la nit al dia se la va endur. Hi pensava cada nit, en ella. Sempre he cregut que hi ha quelcom més gran que nosaltres, que algú té un pla que no sabem. I jo tenia el meu molt clar: afinar aquell Strabsvasken i fer-ho de manera impecable. Sortint de casa em vaig parar davant del tocadiscs que tenia sobre el prestatge del saló i vaig agafar un dels vinils que m’havien regalat feia anys. Era un concert de la Biennal de Música Clàssica de Fastz. Aquell dia el Jimmy va fer un concert esplèndid, i va estar tan content, que no va poder estar-se de fer-me un obsequi. Com ell, n’havien hagut d’altres. Vaig tancar la porta de casa i vaig pujar al cotxe. El concert era a les set de la tarda, però jo volia arribar-hi unes hores abans. 
 
III

Portava quaranta minuts desorientat, atrafegat a trobar el Passeig de la Font, on m’havien dit que podia estacionar el cotxe. Un dia assolellat m’havia escortat fins a Espinelles, però ara semblava que la broma hi havia fet negoci i cap ànima se sortejava a la vista. Només un fanal gris i trist carrer avall.  De cop i volta, el cotxe es va accelerar. Vaig intentar frenar-lo. No podia. Amb les dues mans aferrades a la circumvolució del volant vaig intentar conduir-lo a l’esquerra, però la direcció em va ben fotre. No es va moure ni un pèl. De la manera menys atordida possible, vaig veure com quatre claus mal posats es desprenien del terra i, de manera esqueixada, el fanal que hi estava subjecte em saltava per damunt. Després de tot aquest artifici, l’airbag es va disparar. La qüestió és que no em va arribar ni a tocar una sola arruga de la cara. Estabornit, vaig sortir del cotxe i una munió de persones com apareguda del no-res va sortir a comprovar el meu estat després d’aquell succés inesperat. 
 
IV
 
El concert començava a les set i el meu rellotge de mà marcava les quatre. “Serà millor que enfili cap a l’auditori”, vaig pensar. El cotxe  l’arreplegaria més tard. Després d’aquell cop sense sentit aparent em trobava perfectament, com si res no hagués passat. Si algú m’hagués preguntat per la cronologia dels fets, n’hagués pogut donar un detall precís de tot, segon a segon. En arribar a lloc, em vaig trobar cara a cara amb aquell fenomen celestial: l’Strabsvasken Clàssic. Després de dedicar-hi un parell d’hores, estava llest i ben polit. “Aquest cop sí”, vaig pensar. Per fi podria escoltar un final de concert en condicions. Els dits esblanqueïts de l’Elise van començar a desplaçar-se amunt i avall per la tirallonga de blanques i negres. Tot d’una, sense massa vacil·lacions, les cordes van tensar-se. Aquest cop no va saltar cap tecla, però un soroll esgarrifós va sortir de dins la caixa. Les cares del públic espantaven. El curiós de tot és que jo no estava assegut entre el públic i que el piano amb el que l’Elise estava tocant no era l’Strabsvasken que jo havia reparat. Vaig girar el clatell cent vuitanta graus per a veure esbalaït aquell punyeta de piano fet a un racó de la sala i empolsegat. Ningú no l’havia tocat. Tampoc jo. Vaig portar el meu esguard a les meves mans o les meves mans al meu esguard, tant se val perquè en aquell moment no podia diferenciar una cosa d’una altra. O totes les malalties oculars que es poden tenir al llarg d’una vida se m’havien conjurat en aquell instant precís o m’estava esborrant del mapa terrestre. A poc a poc la meva pellassa viscuda i rugosa s’anava dissolent amb aquella melodia inacabada d’Strabsvasken. Vaig pensar que tot formava part d’un pla superior i que jo ja havia complert la part que em tocava de manera més que acceptable. Ara potser em trobaria amb la Maria. Qui sap.

Comentaris

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Art en majúscula

Publicitat
Publicitat