Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Xesc Vidal

Xesc Vidal

Mallorca, 1981. Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques. Professor en comunicació. Coordinador de màrqueting. Això és el que tenc, i el que faig, però no el que sóc, o el que vull ser. D'il·lusions es viu i la meva és escriure i si hi hagués molta sort, viure d'escriure. Utopia? Poder sí, però en el camí per aconseguir els objectius personals hi ha la gràcia de la vida.

Opinió

Welcome fascism

Era ben evident, vista la situació dels darrers anys, que l’entrada de Vox al govern andalús estava cantada. A més, no han entrat de puntetes, sinó que han aconseguit gairebé quatre-cents mil vots, que no són pocs. I per a tots aquells que creiem en la democràcia i en els valors socials, per damunt de banderes i estats, aquestes eleccions poden ser un avís del que ens espera en unes eleccions generals, o en les autonòmiques. Però és evident que res s’ha fet per evitar que partits polítics antidemocràtics, xenòfobs, d’extrema dreta i ultranacionalistes puguin optar a unes eleccions i creixin com estan creixent.

Des de fa temps el feixisme campa al seu aire sense que l’estat li posi cap barrera. Banderes antidemocràtiques, amb àguiles pintades, onegen en estadis de futbol, en manifestacions i balcons. No s’ha condemnat mai, de forma institucional, els crims del franquisme. Seguim amb un mausoleu honorífic al dictador que va deixar més de cent-cinquanta mil morts a les cunetes, com a poc, i treure’l d’allà no basta per a remeiar el mal. Els criminals feixistes mai han estat jutjats. Es permeten associacions -i reben subvencions- com la Fundació Francisco Franco. I podríem seguir durant hores, però crec que ja queda clar que en aquest país, malauradament, hem obert els braços al feixisme, i mai l’hem sabut erradicar, i ara, amb el cap baix i l’ànima afligida, en veiem les conseqüències. 

Vox s’ha presentat a les eleccions amb intencions clares, i no se n’amaguen, ja que ho diuen al seu programa electoral. Eliminació de les comunitats autònomes, a ser, tornar al sistema centralitzat de l’època franquista. Expulsió dels immigrants sense papers, això em recorda a Felip III. Derogació de la llei de violència de gènere, patriarcat al poder, la força de l’home per damunt de tot, trepitjant les dones, deixant-les sense l’única protecció que tenen, que és la llei. Derogació de la llei de l’avortament, catolicisme imperant, arcaic, on la llei no és la dels homes, sinó la de l’església. Derogació de la llei de memòria històrica, és clar, per seguir amb els morts en fosses comuns, per deixar les víctimes, o les famílies, sense cap alè d’esperança. Vedat a l’islam i expulsió dels fonamentalistes, com si ells, és clar, no fossin fonamentalistes catòlics. 

Ara, per tant, només queda esperar. Esperar la tornada del centralisme desmesurat. Esperar el totalitarisme. Esperar que el retrocés democràtic avanci més del que ja ha retrocedit durant aquests anys. Esperar que qualcú et rompi la cara pel simple fet de pensar diferent. Esperar a no poder manifestar-te. Esperar que, de nou, el jou i les fletxes omplin el mapa. Sí, són jous i fletxes, tenen altres noms, es vesteixen distint, però en el fons són el mateix: camises velles ressorgides de les cendres, cendres que ningú, en el seu moment, va saber tirar a la mar i evitar que el caliu que contenien es converteixi de nou en foc. 

I diré, per acabar, que aquest fet no només està passant a Espanya, la qual, fins ara, era l’excepció. O estam veient a Europa, on les propostes xenòfobes i feixistes estan agafant força, com si la memòria col·lectiva s’hagués perdut per sempre, com si els camps de concentració i extermini escampats per la comunitat europea només fossin simples museus sense ànimes impregnades, com si els camps de batalla de la Segona Guerra Mundial no fossin un recordatori del que no hem de tornar a repetir. Però per desgràcia repetim antigues errades, deixant que partits polítics que clamen per destruir la democràcia que tanta sang ha costat construir se’n surtin en la seva. I per si teniu dubtes, si fos un partit comunista totalitari el que entràs en un govern, faria el mateix article, però al revés, que cal recordar també que els comunistes mataren i molt, fins i tot més que els règims feixistes d’Europa. 

Comentaris

  • Pot aser que els morts siguin els mateixos, per per mi no se pot compare, el programe de voz, hemb un de tendència esquerrans, si que dins un totalitarisme comunista extrema, però dins democràcia no

  • Per desgràcia estic 100% d'acord amb vostè. S'haurà de fer molta feina per revertir aquesta tornada (sembla que mai va marxar) del feixisme, venen temps foscos...

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Llarga vida a l'art

Publicitat
Publicitat