Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Xavier Porta

Xavier Porta

Lleidat, 1952. Jubilat en exercici. Ex de moltes coses: exconsultor de recursos humans, excorredor d’assegurances, exmilitant de partit polític, ex..., i en camí de ser ex de mi mateix. Pare actiu d’una parella d’adults. Inquiet, crític, sensible...

Opinió

Arxius particulars

Visita de les responsables de la Biblioteca de la UdL per a inspeccionar el contingut de l’arxiu.
Visita de les responsables de la Biblioteca de la UdL per a inspeccionar el contingut de l’arxiu.
Aquest mes de novembre, els fills de Francesc Porta Vilalta, Roser, Oriol, Mariona i jo mateix i, a manca de la nostra germana gran –Neus–, el seu fill Eloi Fernández, en un petit acte formal i institucional, hem fet lliurament de l’arxiu documental i altres elements del nostre pare, a la Universitat de Lleida, per a integrar-lo als fons de recursos documentals especials, on compartirà espai amb els llegats de personatges com Samuel Gili Gaya, Màrius Torres i Josep Vallverdú, entre d’altres personalitats de Lleida. 

La família hem rebut una colla de felicitacions d’amics i coneguts que han considerat el fet com una acte de generositat que agraïm sincerament, i que no deixa de ser-ho, però que conjumina amb l’interès de la UdL, mitjançant el Servei de Biblioteca i Documentació –en mans de Loli Manciñeiras i Montse Larios, respectivament–, en integrar als seus fons la documentació que el pare va generar, recollir i guardar durant la seua vida activa els anys 40, 50, 60 i 70, bàsicament. 

Realment, els fills sobretot, estàvem acostumats a conviure amb una sèrie d’elements del pare, la majoria dels quals tal com els havia deixat. Unes carpetes en un armari, unes capses amb documents en un altre, correspondència en unes altres carpetes, capses amb fotografies... tot de documents i objectes que un o altre germà en algun moment o altre vàrem intentar classificar somerament; coses més visibles com medalles i trofeus, reproduccions artístiques, tot un conjunt de components que en vida de la nostra mare i, posteriorment, omplien i folraven les parets d’aquell pis de la rambla de Ferran, la casa dels pares. Com que el pare era un home molt polifacètic, algun fill o altre tenia algun interès per una part o altra de l’arxiu: cinema, política, art, música, esport... i tot i que d’alguna manera un o altre n’ha tret algun profit, el cert és que un arxiu com aquest perd bastant del seu valor si es trosseja o desmembra; és el conjunt de tot el que dona sentit al fons, per un costat, i dona valor a la personalitat, en aquest cas, de Francesc Porta, en una època determinada. I realment, recollir aquest munt de documentació i lliurar-la a una entitat és una mica com si t’arrenquessin una part de la teua ànima, quelcom que ha viscut sempre amb tu i, per tant, forma part de tu mateix. Però per un altre costat, saps que aquest llegat no es malmetrà, criant pols, o sota risc que un incendi, una inundació o fins i tot les rates en unes golfes acabin destruint allò que tants anys va costar de servar. Això, si amb el pas del temps algun descendent de tercera o quarta generació, davant del desconeixement del valor del que hi ha en aquelles capses i la necessitat de recuperar algun espai, no decideix llençar-ho tot al contenidor del paper... 

Això, com dic, ho portàvem, d’alguna manera, incrustat a la pell, i forma part de la nostra vida. Potser érem incapaços de localitzar una carta o un document determinat, però sabíem que si obríem un armari de la saleta ens apareixia la discoteca de pedra, amb els discos classificats: Fats Waller, cançó francesa, Hot Club, cançó americana, Bing Crosby, etc. O en un armariet del rebedor, carpetes amb textos d’oposicions a Corredor de Comerç, o correspondència amb Jordi Pujol. En fi, tot un món que no fa més que definir, en part, la personalitat d’un personatge, per nosaltres i altra gent que el va conèixer, singular.

14 capses arxivadores contenint més de 200 subcarpetes amb documents: correspondència molt diversa, retalls de premsa, conferències, escrits, documentació rebuda, etc. dels àmbits de la política, l’art, Òmnium, cinema, economia, l’estació d’autobusos, Convergència Democràtica de Catalunya, Escoles Alba, Club Tennis Lleida... més tota la col·lecció relligada de la revista Labor dels anys 50, i la col·lecció de més de 150 discos de pedra a 78 rpm, catàlegs, medalles de la ciutat i una nombrosa quantitat de fotografies no quantificada... 

La satisfacció de saber que tota aquesta documentació no solament no es malmetrà, sinó que estarà en bones mans, que serà classificada, ordenada i digitalitzada i serà conservada i posada a disposició d’investigadors i estudiants d’una època transcendent del nostre país i la nostra ciutat, compensa en escreix el fet de desprendre-se’n. Val a dir que som conscients que no totes les famílies tenen la sort de comptar entre els seus membres amb una persona experta en arxius, coneixedora del valor que conté la documentació i la necessitat de preservar-la de manera professional, i la iniciativa de gestionar-ne la cessió, com ha estat el nostre cas. Però seria molt bo que famílies de la mateixa  generació del nostre pare, que segur que també tenen un ampli recull d’informació, encara que potser més específica en la temàtica, facin el pensament, abans que es perdi, de deixar-ho per a futures generacions que puguin aprofitar-ho, en el benentès que, a més a més, sempre durà el nom de qui en el seu dia va ser el propietari i impulsor del fons.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Llarga vida a l'art

Publicitat
Publicitat