Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Ramon Pedrós

Ramon Pedrós

Periodista.

Opinió

La independència i el Vaticà

Els advocats de Puigdemont, Junqueras i la resta de polítics a l’exili i a la presó esperen que abans del judici comencin a arribar bones notícies internacionals per als seus patrocinats. Tant de bo, perquè falta fa. El mateix Gonzalo Boye ha insinuat que Europa emetrà fins i tot abans de Nadal un sonor toc d’alarma que ajudarà a capgirar el pessimisme abatut sobre la sort dels líders sobIranistes i que sembla haver apaivagat la causa independentista. 

Tanmateix, amb bones notícies o sense, el resultat dels darrers sondejos d’opinió contradiuen els mals averanys nacionals. L’opció per la independència no deixa de créixer i es confirma clarament majoritària, malgrat el clima d’insatisfacció generalitzada que es viu a Catalunya, per causes diferents, i del qual, com era de preveure, n’han volgut treure profit les forces contràries al Govern català i a l’independentisme.

Deixant de banda vagues i reivindicacions sectorials, i sense tenir en compte per un moment l’atmosfera de càstig i frustració que crea la injusta situació dels ostatges catalans mantinguts a la presó o l’exili,  allò que fa més mal al sobiranisme és la seva manifesta i paralitzadora manca d’unitat. Ara ja no són dues forces en disputa pel lideratge, dividides per l’estratègia, el ressentiment o la por. Ara és que, per a les eleccions municipals, a Barcelona l’independentisme presenta de moment no dos ni tres, sinó cinc candidats. I poden ser sis, amb el de la CUP. No sorprèn que el lema de la potent campanya llançada per l’ANC sigui tan senzill, clar i escarit com aquest: “Volem Unitat per la Independència”.

A Lleida hi podem afegir un nou motiu de desafecció, que pot provocar l’apatia entre l’electorat sobiranista: els casos de corrupció investigats a la Diputació. Ho entenc. Cal assenyalar, però, que la xacra no afecta exclusivament l’independentisme ni una sola institució, com es veurà a mesura que la investigació avanci, sinó que es tracta d’una plaga generalitzada de la vella política que la República haurà d’extingir.

Ja comprenc, doncs, que al sobiranisme li surtin entrebancs per totes bandes i navegui aquests dies amb el vent de cara. A mi, però, la situació m’ha fet recordar aquell inefable conte del Decamerón, de Boccaccio, que explica com envien a Roma un jove que té problemes amb la fe per fer-lo abandonar una religió insana. “Quan vegi de prop els vicis dels bisbes i cardenals –es diuen més o menys els seus tutors–, i conegui la corrupció, els abusos, les riqueses amagades i els pecats no tan amagats del Vaticà, trencarà definitivament amb l’Església”. 

Al cap d’un temps, quan el jove torna del seu viatge, reforçat en la seva fe i convençut de la bondat i autenticitat de la seva religió, queden garratibats per aquesta explicació: “No us sorprengueu. He vist tants escàndols i aberracions dins de l’Església, i una Jerarquia tan corrupta, que m’han reafirmat en l’existència de Déu Nostre Senyor. Només Déu pot fer que duri tants segles una organització tan podrida”. 

Doncs jo penso, si em permeteu aquest símil humorístic, quelcom semblant de la independència. Només una aspiració tan arrelada i forta com la Catalunya independent pot fer superar els vicis, mancances i pors, les pressions, entrebancs i xantatges, els prejudicis i tics partidistes que emmanillen la política catalana. I per això crec que les enquestes no s’equivoquen. 

Comentaris

  • Magnífic article, sobretot el final (bona pensada el símil humorístic amb el conte de Boccaccio!).

  • Com sempre l'amic Ramon explica de forma sencilla y clara la realidad qu'ens envolta. Els independentistes no ens rendirem mai i a Lleida, a la Paeria, comencen a tremolar pel tema de l'EMU i de les moltes.
    Potser no ha estat casuaitat la presa d'alguns d'anar al País del Duralex a amagar-se.

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Llarga vida a l'art

Publicitat
Publicitat