Opinió
La independència i el Vaticà
Tanmateix, amb bones notícies o sense, el resultat dels darrers sondejos d’opinió contradiuen els mals averanys nacionals. L’opció per la independència no deixa de créixer i es confirma clarament majoritària, malgrat el clima d’insatisfacció generalitzada que es viu a Catalunya, per causes diferents, i del qual, com era de preveure, n’han volgut treure profit les forces contràries al Govern català i a l’independentisme.
Deixant de banda vagues i reivindicacions sectorials, i sense tenir en compte per un moment l’atmosfera de càstig i frustració que crea la injusta situació dels ostatges catalans mantinguts a la presó o l’exili, allò que fa més mal al sobiranisme és la seva manifesta i paralitzadora manca d’unitat. Ara ja no són dues forces en disputa pel lideratge, dividides per l’estratègia, el ressentiment o la por. Ara és que, per a les eleccions municipals, a Barcelona l’independentisme presenta de moment no dos ni tres, sinó cinc candidats. I poden ser sis, amb el de la CUP. No sorprèn que el lema de la potent campanya llançada per l’ANC sigui tan senzill, clar i escarit com aquest: “Volem Unitat per la Independència”.
A Lleida hi podem afegir un nou motiu de desafecció, que pot provocar l’apatia entre l’electorat sobiranista: els casos de corrupció investigats a la Diputació. Ho entenc. Cal assenyalar, però, que la xacra no afecta exclusivament l’independentisme ni una sola institució, com es veurà a mesura que la investigació avanci, sinó que es tracta d’una plaga generalitzada de la vella política que la República haurà d’extingir.
Ja comprenc, doncs, que al sobiranisme li surtin entrebancs per totes bandes i navegui aquests dies amb el vent de cara. A mi, però, la situació m’ha fet recordar aquell inefable conte del Decamerón, de Boccaccio, que explica com envien a Roma un jove que té problemes amb la fe per fer-lo abandonar una religió insana. “Quan vegi de prop els vicis dels bisbes i cardenals –es diuen més o menys els seus tutors–, i conegui la corrupció, els abusos, les riqueses amagades i els pecats no tan amagats del Vaticà, trencarà definitivament amb l’Església”.
Al cap d’un temps, quan el jove torna del seu viatge, reforçat en la seva fe i convençut de la bondat i autenticitat de la seva religió, queden garratibats per aquesta explicació: “No us sorprengueu. He vist tants escàndols i aberracions dins de l’Església, i una Jerarquia tan corrupta, que m’han reafirmat en l’existència de Déu Nostre Senyor. Només Déu pot fer que duri tants segles una organització tan podrida”.
Doncs jo penso, si em permeteu aquest símil humorístic, quelcom semblant de la independència. Només una aspiració tan arrelada i forta com la Catalunya independent pot fer superar els vicis, mancances i pors, les pressions, entrebancs i xantatges, els prejudicis i tics partidistes que emmanillen la política catalana. I per això crec que les enquestes no s’equivoquen.
Mail 
PDF
