Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Elisenda Rosanas

Elisenda Rosanas

Barcelona, 1982. De petita ja deia que volia ser periodista, ara procuro fer-ho el millor que puc a l'ACN i al voltant, sobretot, de l'educació i la salut. Alhora, m'esforço a criar tres fills petits i no morir en l'intent, posant a prova això que està tan de moda: la conciliació familiar.

Opinió

Protocols

Tinc la sort de gaudir de tres fills sans i, tret dels típics virus i les urgències més senzilles, no hem hagut de fer un ús massa extensiu del sistema sanitari. I toquem fusta. Recentment, però, he hagut de passar per l'operació d'un d'ells. Senzilla, sí, però una operació al cap i a la fi, amb el neguit que això suposa per nosaltres, els pares, que sabem què implica, i el neguit que segur que passa el petit, només de sentir-ne parlar i explicar-li què és el que passarà. Ja veu que és una situació excepcional.

Per ajudar a aquestes situacions, hi ha molts hospitals i clíniques que han començat a adaptar els espais a l'univers infantil perquè qualsevol intervenció o prova mèdica pediàtrica sigui més portadora pel seu protagonista. Els dibuixos acolorits a les parets, els aparells mèdics decorats, la música agradable o la llum més tènue són alguns dels canvis que s'han anat consolidant els darrers temps. És d'agrair, perquè aquest ambient més ''humà'' de ben segur que pot contribuir a la tranquil·litat dels nens. 

És un pas més al tracte amable dels professionals. En la meva experiència, en aquesta darrera, però també en altres ocasions, sempre ha estat més que correcte en tot moment. Infermers i metges adapten el seu to i les explicacions al nen, buscant la manera de fer-lo sentir còmode independentment de plors, crits o males cares. També és d'agrair aquest esforç. 

Ara bé, potser per tal d'acabar de millorar l'experiència, si és que se'n pot dir així, caldria actualitzar alguns protocols. Des del meu punt de vista estan desfasats i gens adaptats a la realitat pediàtrica. Per posar una anècdota d'exemple, en el qüestionari preoperatori van sonar preguntes com ''fumes?'' o ''estàs embarassat?'' amb una autoresposta ben ràpida de l'auxiliar que la pronunciava (per raons òbvies -era ridícul-). Res a dir. 

Està clar que no tenien aquest formulari dissenyat per al pacient pediàtric, de la mateixa manera que no tenen adaptat al pacient pediàtric l'entrada a quiròfan. Desconec si a tot arreu es fa igual, i si per qüestions mèdiques és inevitable fer-ho així (igual ara em poso en un bon jardí), però em sembla poc respectuós amb un malalt petit haver-lo de deixar plenament conscient en mans de desconeguts, en un espai també desconegut i amb una expectativa també desconeguda. A tots els adults ens suposa un trasbals entrar a un quiròfan; estic segura que als infants encara més. I també sortir-ne. Despertar-se sol, desemperat i desubicat és fumut per a qualsevol, però si m'intento posar a la pell d'un infant puc entendre que els provoca ansietat. Tan difícil és canviar algun d'aquests protocols per fer més senzilla i amable una situació que pot estressar a qualsevol?

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La ciutat òrfena de model comercial

Se7opinions

Publicitat
Publicitat