Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Pere Gilart

Pere Gilart

Ara de ràdio, però a més a més sempre he estat de poble, d'esports, de lletres, de cau, de fer-m'ho a casa, de rialla fàcil, de lligar caps i d'ajudar a les padrines a pujar la compra a la cinta. Això sí, mai de posar pals a les rodes, així que som-hi!

Opinió

Crònica d’una una mitja marató entre 'pintxos' i 'txakolís'

Els últims caps de setmana de tardor, entre feina i una cosa i l'altra, no havien estat gaire emocionants que diguéssim. Aquest darrer no havia de ser menys. Però a l'últim moment, proposta irrefutable via WhatsApp que gira el guió de la meva vida per complet. És broma, èpica fora. El Michael, un galaico-català com el Rubianes, director esportiu del Royal, bona gent de cap a peus, m’obre el passat divendres i em diu que li ha fallat un col·lega per una carrera i que si m'animo a anar-hi. "Tío, tienes que venir". Una tal Behobia de la qual no n'havia sentit a parlar en ma vida i es veu que, ignorant de mi, és reconegudament famosa. Ni m'ho penso perquè això és a Bascònia i sempre trobarem un moment per omplir el ventre a base de pintxostkakolís.

Bé, tanta conya i resulta que es tracta d'una mitja marató. No estic en baixa forma, però tampoc soc corredor habitual. "Tot ho arreglarem", vaig pensar mentre enfilàvem camí cap al nord. Un cop establerts en un Airbnb a les afores de Donosti, comencem a inspeccionar la zona. Pasaia és un barri portuari que vol dir "passatge", literalment es refereix a gent i mercaderies que van i vénen dels molls propers. A primera vista, un barri residencial de caràcter obrer fet a base de grans blocs residencials de formigó i acer. Però resulta que quan t'endinses a l'interior d'aquestes construccions fredes i grises, en cap cas turístiques, hi trobes una calidesa inesperada quan algú s'adona que véns de Catalunya. No negaré que és curiós, a quatre-cents quilòmetres de casa, aixecar el cap i veure un cartell del CDR de Sabadell que demana la llibertat per la Carme Forcadell mentre et prens un zurito i un pintxo de truita de patates.

Anem al gra. La cursa va de Behobia, el primer poblet del País Basc francès, fins a Sant Sebastià. Comencem el diumenge amb allò just i necessari per córrer. Pugem al tren cap a Irún, on un autobús et porta prop de la meta. La carrera la corren al voltant de 40.000 persones, detall que ens permet entendre moltes coses. Trens a arrebossar de gent, cues a tot arreu, meta a rebentar, etc. Força al·lucinant, digne d'"humansoflatetourism" (humans de l'època del turisme tardà), un compte de Twitter que denuncia la massificació. Ara bé, avui en dia tothom farda de "viatjar" i no de fer turisme, de fugir de les multituds, de ser únics, i en definitiva hi ha molt mochilero hippy-flipat (jo el primer). Però sí que és cert que just abans de córrer tampoc t'imagines el que ha de venir.

11 hores 39 minuts, és l'hora de la nostra sortida. Moment en el qual t'ensumes que aquests vint quilòmetres poden ser molt més entretinguts del que et pensaves, i a la que bades ja estàs impactant una sola i l'altra a una cadència de 166 cops per minut contra el quitrà. A la vista un preciós paisatge verd i als peus un terra asfàltic, però el millor de tot i el factor diferencial entra per l'orella. "Aúpa", "txapeldun", "oso ondo", "vamos" o "molt bé" són les més habituals expressions, tot i que n'hi ha de més optimistes com un "ya lo tenéis" al quilòmetre 1. Milers i milers de veïns de les localitats per les quals transcorre la prova surten al carrer a animar els corredors. Des del primer fins a l'últim. No importa el teu aspecte, és igual si la fas en una hora i mitja o en dues. Criden el teu nom com si fossin família teva, aquesta gent guanyen de veritat si tu arribes a la meta. Pell de gallina, injecció d'adrenalina en vena. Vas sol, amb un motoret alimentat per la multitud. Quan me'n vaig a donar, ja s'havia acabat, l'hora i cinquanta-tres minuts més curta que he viscut mai abans. Disculpeu corredors de pacotilla com jo si abans havia pogut tenir pensaments de menyspreu envers vosaltres però l'experiència viscuda en aquesta mítica cursa popular era absolutament impensable abans en la meva ridícula trajectòria com a atleta aficionat. Apa, ens veiem d'aquí a un any en un petit barri del municipi guipuscoà d'Irún, al sud del riu Bidasoai, que s'hi sent una barreja de francès i euskera, ens veiem a Behobia!

Comentaris

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Del local al global

Publicitat
Publicitat