Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Lídia Rizos

Lídia Rizos

Xerraire i periodista per vocació, no entenc la vida sense llibres, música i bambolines. Sóc esquerpa, però en el fons tinc una certa inclinació marcada cap al romanticisme que procuro dissimular; segurament soc com tothom, però potser una mica més espontània que molta gent.

Opinió

Apologia de la postmodernitat

Ara que vivim en un món regit per les relacions en temps de Tinder i Amazon, en el qual està de moda tot el que és efímer i que arriba en dues hores, vull dir-te que no tot el que penses sobre la postmodernitat és cert. I convindrem que sí, que vivim en un món trepidant, però on tot és provisional, on sempre tenim ànsies de novetats i que això, sovint, pot resultar emocionant i esgotador. 

Ens esforcem a pensar que res no dura, que tot caduca, i que apareixeran noves experiències i oportunitats que devaluaran les existents. Ara, que som més lliures que mai, a la vegada som més impotents i indecisos que en cap altre moment en la història. I t’ho comento sense cap ànim de que soni a crítica; perquè és important saber què volem canviar, però ho és més encara saber què volem conversar.  

I et preguntaràs, de la mateixa manera que jo, com podem saber si hem trencat quelcom que mai més podrem recompondre? Com es poden identificar les coses que volem conservar? Però no hi ha fórmules màgiques, no hi ha sentències universals.

Mentrestant trobem la resposta, espero que et resulti bonic que en els nostres temps em preocupi prevenir que les coses es converteixin en fixes, sobretot aquelles que resulten tan sòlides que sembla que no es puguin canviar. Sobretot, si parlem de les coses feixugues, les que ens molesten, les que ens fan mal. Espero que et resulti fins i tot atraient la llibertat de poder escollir entre quedar-te quiet o començar a caminar.
 
Ara que busco una mica de màgia. 
Ara que és de nit i es fa de dia.
Ara que fa fred però tinc calor. 
Ara, que encara no saps qui sóc.
 
Ara que ets a prop però ets tan lluny. 
Ara que et toco a poc a poc i sense pressa. 
Ara que ets aquí, però ets allà.
Ara, que no em cal res més de tu.
 
Ara que et veig a tu, però podries ser ell. 
Ara que em mossegues amb desig.
Ara que parles amb mi i puc ser ella.
Ara, que fantasiar és tan obtús.
 
Aquest ara, que és un mai. Aquest mai, que ara és un sempre. I aquest sempre, que no existirà; són un petit joc d’adverbis que fan que, avui, em respiri la llibertat.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La bella i la bèstia

Publicitat
Publicitat