Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Amat Baró

Amat Baró

Cínic, epicuri, estoic, judeocristià, romàntic, existencialista, postmodern, cíborg. I, enmig d’aquest oceà heretat en tempesta permanent, una raó petita petita que gosa poder treure’n l’entrellat: neurastènic, nostàlgic, neuròtic. Esclar.

Opinió

Per a què serveix la poesia?

Cada vegada que un periodista entrevista un poeta, la qüestió és obligada: “Per a què serveix la poesia?”. Aleshores, el poeta comença a divagar amb més o menys habilitat; comença, amb més o menys gràcia, a improvisar la definició d’un objecte la utilitat del qual no resulta pas fàcil de veure en calent –bàsicament, perquè no en té cap. A mi, quan m’ho han demanat, o bé he sortit amb una obvietat –“Per llegir-la”–, o bé amb un estirabot –“Per evitar de dir carallotades”–, o bé he restat en silenci, deixant que l’entrevistador s’adoni que allò no té cap mena d’interès. En la majoria d’ocasions la pregunta és fruit de la ignorància profunda que tenen els periodistes sobre la poesia. Però, com que les empreses d’oci i cultura també hi aporten la quota publicitària de rigor, els informatius, els diaris, els magazins i les graelles dels mitjans de comunicació han de dedicar uns espais a la cultura. I en aquests espais, de tant en tant, decideixen que cal abordar-hi la poesia. Llàstima. I dic llàstima perquè tant la poesia, com el poeta de torn, com el periodista acostumen a fer un paper ben ridícul (recordeu Joan Margarit a Preguntes Freqüents).

Més enllà de periodistes saberuts, ningú més no et ve amb “Per a què serveix la poesia?”. I és natural. Perquè, quan enmig d’una conversa, d’una manera casual, acaba sortint que un s’hi dedica o hi sent simpatia, l’interlocutor mai no t’emprenya amb: “I per a què serveix la poesia?” Com sí que podria passar si l’ofici que practiquessis fos la biomecànica, l’artteràpia o l’osteopatia. I la gent no t’ho pregunta perquè, encara que no en llegeixi, sap el què és i què pot aportar a qui en sigui lector. Per això és tan irritant la pregunteta, perquè amaga una falsa profunditat que acaba resultant en una descoberta dels misteris de la sopa d’all. I és que la poesia, com sap la gent de sentit comú, no serveix per a res. I això és el que ignoren els culturetes i els llestets: la poesia no serveix perquè no és de naturalesa servent. No tot ha de fer un servei, o tenir una utilitat, una applicació pràctica en virtut d’uns beneficis. A més, servir comporta sotmetre’s, i la poesia és sobirana; s’abasteix de si mateixa, sense necessitat de ni tan sols poetes o lectors; no serveix ni a res ni a ningú. Al contrari, és ella que és servida de tot i de tothom (recordeu la “Rima IV” de Bécquer: “podrá no haber poetas; pero siempre / habrá poesía.”).

Ens podem servir de la gimnàstica, de la geometria, de la psicologia, de la informàtica, de la mecànica, de l’agricultura, de la medicina; de la poesia, mai. I si algú vol gaudir una mica dels plaers que proporciona, si vol participar-ne, no se’n podrà servir: haurà de servir-la (ja ho diu Ramon Llull en un versicle del Llibre d’amic i Amat: “amor és aquella cosa / que posa en servitud els lliures / i dóna llibertat als serfs. / La qüestió és esbrinar / de què és més a prop l’amor: / de la llibertat o de la servitud?”). Per això, totes les ciències són més útils que la poesia, però no n’hi ha cap de més important. És l’única ciència lliure. El que passa és que una civilització com la nostra, que basa la seua salut en el superàvit constant, no pot entendre que el coneixement més important sigui improductiu; que tingui l’origen en el fet de meravellar-se davant de la bellesa i el misteri de la vida. D’aquesta manera, es pot afirmar que tot ésser humà hi participa, i que, per tant, qualsevol ésser humà que no s’hi involucri s’està perdent la part més interessant de la pel·lícula. En canvi, el qui la cultiva ensopega amb aquest contrasentit: que allò més important, no servint per a res, t’ho dona tot. I així, un conclou que la major part del que té no li cal, i que la major part del que fa no li caldria fer. I ara penseu en una societat plena de gent, no llegint o escrivint poesia –que tot això resulta molt relatiu–, sinó vivint poèticament: els bancs, els polítics, els mitjans de comunicació, la justícia i altra gent malvada... tots de mans plegades! I la resta, o sigui, la majoria del personal, jaient sota un arbre, cantant i ballant, fent l’amor, badant... Vaja: instaurant el paradís a la terra; o el que va profetitzar el gran Jesús Lizano en els diaris de Lizania: el món real poètic!

Comentaris

  • La madeixa pregunta ja és una orientació. Més exactament : ja és una manera de deixar de banda la poesia. O qualsevol alta cosa.
    De què serveixen les postes de sol ? De què serveixen les albes ? per a què serveixen els codonys ?

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

La bella i la bèstia

Publicitat
Publicitat