Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Eduard Ribera

Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la meva carrera he recollit diversos premis. He publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). He difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 mantinc el blog literari L’Escriptori on publico textos d’actualitat i de ficció.

Opinió

L’assemblea dels caragols

El final de l’estiu va ser plujós. Els caragols progressaven lentament cap al prat de l’Alzina. Havia corregut la veu que els gastròpodes de la contrada s’hi reunirien en assemblea el primer dia de la tardor. Ningú no sabia quin era el motiu d’aquesta convocatòria tan extraordinària, on tots els espècimens hi eren cridats. 

Els mol·luscos avançaven de nit cap a la cita, al seu ritme però sense entretenir-se; de dia, aprofitaven per alimentar-se i reposar dins els seus refugis helicoïdals o bé entre les pedres del terreny. Alguns arribaven dels encontorns —un centenar de metres al voltant de l’Alzina— i invertien entre tres i cinc dies en el trajecte. Els que venien de més lluny havien sortit dos o tres setmanes abans per recórrer feixugament fins a mig quilòmetre, o tal vegada més. Afortunadament, el terra era humit a causa de les pluges recents i això, a més d’afavorir el seu desplaçament, feia que les herbes estiguessin prou hidratades perquè els caragols poguessin regenerar les seves mucositats. 

Tal com s’havia anunciat, el primer dia de tardor els gastròpodes van acudir al prat de l’Alzina. Poc a poc, l’indret es va anar emplenant de bovers i de cristians, i també hi havia una representació nodrida de caragolines de totes les mides i tonalitats cromàtiques, així com diversos llimacs. 

Passaven les hores però ningú no prenia la iniciativa per dirigir-se a la congregació. Ningú no coneixia el misteriós ordre del dia. En un moment donat, cap al migdia, la llum del sol s’esmorteí com si de sobte s’hagués ennuvolat. Un esbart immens de cigonyes sobrevolà el prat amb el seu claqueig enutjós. 

Els llimacs van ser els primers a entendre que el carro els anava pel pedregar i, mentre furgaven el subsol per enterrar-se, van aconsellar als caragols que es posessin a resguard. Les cigonyes van aterrar encerclant el prat amb intencions alimentàries. A la rereguarda, va aparèixer un estol de rates de camp, que havien estat les encarregades de difondre la brama de la reunió. 

L’assemblea no va tenir lloc. Després del banquet compartit, les aus van emprendre la seva migració cap al sud i les rates van retornar cofoies al seu cau.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Contra el feixisme, Maria Rius

Publicitat
Publicitat