Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Gabriel Pena

Gabriel Pena

Poeta i escriptor nascut a Seròs a finals de la primavera del 1980. Passa la seva infància en un entorn rural, entre el regadiu i el secà. S'especialitza en estratègia de la marca i la comunicació i actualment viatja pel món per descobrir altres maneres d'entendre la vida.

Opinió

El Liceu Escolar i l’escola birmana

A l’avinguda Blondel, a l’altura de l’antic hospital de Santa Maria i l’antic casal de Joventut Republicana de Catalunya, s’hi va construir el nou Liceu Escolar després que l’edifici del carrer Cavallers quedés petit davant la bona acceptació del model educatiu forjat per Victorina Vila i Frederic Godàs. Però l’escola va quedar reduïda a cendres després de l’intencionat bombardeig feixista. Era el novembre del 37 i Franco va fer ús de l’aviació italiana per engegar un atac meditat i indiscriminat sobre la ciutat de Lleida que es va saldar amb centenars de morts, entre ells 48 nens i diversos mestres del Liceu. Ara al que va ser el seu emplaçament hi trobem una escultura commemorativa. La història explica que l’objectiu del bombardeig era la fàbrica electroquímica de Flix, però el mal temps va fer canviar els plans. Potser perquè el règim espanyol veia, en el Liceu Escolar, una factoria aconfessional, catalanista i de valors basats en la llibertat, la igualtat i la cooperació inspirats en el patró de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, van decidir canviar el propòsit d’una fàbrica per l’altra.



Pel centre de Vila i Godàs, amb el qual van col·laborar destacats lleidatans com Humbert Torres, van passar-hi testimonis del llegat més preuat de Ponent. Entre d’altres, els mateixos fills d’Humbert, el poeta Màrius i el polític Víctor Torres.

El saber i el conèixer, adés i ara, suposava i suposa un obstacle per al deliri d’omnipresència, follia que es reprodueix en bona part dels governs autoritaris. Un d’aquests casos és el model d’escola a Birmània, on els centres estan oberts gairebé de sol a sol per atendre torns d’estudiants que no fan altra cosa que aprendre’s de memòria els postulats del règim birmà, siguin de l’assignatura que siguin. Quan passes pel costat d’una d’aquestes escoles i guaites per la finestra fa mal d’esperit. Sentir aquell cor de veus recitar, a l’uníson, durant set o vuit hores seguides, principis allunyats de qualsevol fórmula que els acosti a un aprenentatge o a un discurs crític amb el sistema és dolorós. Dolorós com el mateix feixisme.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Les nostres arrels

Publicitat
Publicitat