Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Eduard Ribera

Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la meva carrera he recollit diversos premis. He publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). He difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 mantinc el blog literari L’Escriptori on publico textos d’actualitat i de ficció.

Opinió

La vida resolta

El ratolí vivia dins una bota de caçador abandonada, al costat d’una vella alzina. Ben a prop hi havia un rierol. L’indret li semblava idíl·lic. Dormia de dia i, de nit, feia expedicions a un camp de blat proper per proveir-se de tiges, grans i algun grill escadusser. “Aquest és el millor lloc per viure, tinc tot el que necessito i no m’he de preocupar pel meu futur immediat”, pensava. 



Un dia, una parella d’òlibes es posaren silenciosament a l’enforcadura de l’alzina, i aguaitaren tot el que el paratge els oferia. “Aquest sembla un lloc prou tranquil per covar la posta i esquerar els pollets”, van acordar.

Al capvespre, el ratolí tragué el cap per la canya de la bota i la primera cosa que va sentir va ser aquell esgarip profund que el posà en guàrdia. “Ja he begut oli. Si surto, aquest carat d’òlibes se’m tiraran a sobre i se’m berenaran sense contemplacions”, va pensar amb preocupació. 

Decidí que aquella nit dejunaria i es quedaria en silenci al seu cau, meditant quina era la millor manera de sortir sencer d’aquell mal pas. “No tinc res a negociar amb aquests rapinyaires implacables, ni tinc cap possibilitat de defensar-me del seu atac. Per tant, només me’n queda una: passar a l’acció”, raonà el ratolí.

L’endemà al matí, esperà que el mascle marxés a cercar l’esmorzar pels camps propers. Aleshores sortí sigil·losament de la bota i s’apostà ben quiet, just al davant de la puntera. “Ai de mi! Estic ben malalt i m’espera una mort segura, sol i desvalgut dins aquest vell sabatot. Quina trista vida!”, digué amb veu impostada el ratolí. L’òliba, que covava dalt de l’arbre, va sentir les lamentacions del rosegador i, creient que tenia ben a mà una presa fàcil, baixà i provà de posar el cap dins de la bota per tal d’abastar-lo amb el bec. El ratolí, ben atent a la maniobra, empenyé la sabata amb totes les seves forces i aconseguí cofar l’au fins més avall dels ulls, deixant-la entrampada i més cega que un muricec emboirat. A continuació, fugí a la velocitat del llamp. 

Així fou com el ratolí descobrí que la vida no està mai resolta del tot i que, quan t’instal·les en la comoditat, et converteixes en un incaut vulnerable.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Fem escola

Se7opinions

Publicitat
Publicitat