Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Amat Baró

Amat Baró

Cínic, epicuri, estoic, judeocristià, romàntic, existencialista, postmodern, cíborg. I, enmig d’aquest oceà heretat en tempesta permanent, una raó petita petita que gosa poder treure’n l’entrellat: neurastènic, nostàlgic, neuròtic. Esclar.

Opinió

La pèrdua d'una amiga

Aquest cap de setmana he rebut la visita de la meua amiga G. Ha vingut per dir-me que s’exiliava voluntàriament d’Espanya per anar-se’n amb un veler de petites dimensions que ella mateixa s’ha construït a cercar una illa deshabitada que tingués els recursos mínims per menar una vida autosuficient fins a la fi dels seus dies. Jo, que sento una estima profunda per G, vaig quedar trasbalsat pel pensament de no poder gaudir mai més de la seua companyia i de la seua conversa, totes dues altament beneficioses per al meu esperit i la meua intel·ligència. I per això li vaig demanar que m’expliqués els motius de la seua renúncia a la vida en societat. G. ha conclòs que “la dignitat humana i el sentit de la justícia han abandonat el món definitivament”. Quan vaig sentir-li dir aquestes paraules apocalíptiques, vaig provar d’infondre-li amb arguments una certa dosi d’optimisme. Però ella es limità a dibuixar una rialla condescendent. En veure, doncs, que res del que pogués dir-li no la convenceria, li vaig suplicar que em concretés la seua teoria sobre la fi de la civilització.

Va començar parlant-me de l’estat de putrefacció en què es troba la democràcia: “Els partits polítics estan dirigits per éssers exempts de tota passió, llevat d’un desig violent de riquesa, poder i títols; fan servir paraules per a tot, excepte per indicar les seues intencions; mai no diuen una veritat si no és amb la intenció que te la prenguis com una mentida. Arriben al poder mostrant un zel furiós en les assemblees públiques contra les corrupcions de la cort, però en realitat són uns fanàtics, i els més servils a la voluntat i les passions del seu senyor. Aleshores es mantenen en el càrrec subornant la major part del senat, i a la fi, per mitjà dels expedients d’aforament i indemnitat, s’escapen d’haver de retre comptes i es retiren de la vida pública carregats de les riqueses de la nació”. “Però i la CUP?”, vaig dir-li jo. “Els de la CUP haurien de veure La vida de Brian! Jo m’he fet un tip d’anar als locals de la CUP, i més enllà de consignes pamfletàries d’èpoques i sistemes tronats, l’únic que saben de cultura catalana són 3 cançons de l’Ovidi i un poema de la Marçal, i perquè són morts, que quan eren vius ells preferien escoltar La Polla Records. El que haurien de fer és evitar que altres personatges que dignifiquen la cultura catalana morin en l’anonimat absolut. Però en realitat són uns ignorants.” Aleshores va parlar-me de la justícia: “Els jutges senten una necessitat fatal d’afavorir el frau, el perjuri i l’opressió. Han confós totalment l’essència de la veritat i de la falsedat, del bé i del mal. I si parlem dels judicis de persones acusades de crims contra l’estat, el jutge sondeja els ministres, i segons la seua opinió, pot penjar o salvar fàcilment l’imputat guardant les formalitats legals. Fora del seu ofici són ignorants, estúpids i enemics declarats de tot coneixement i saber”.

Després d’aquest discurs tan lúcid, jo no vaig poder contradir-li ni una coma. Però li vaig llançar la darrera carta que em quedava per convèncer-la que encara quedava en el món una mica de llum i, per tant, d’esperança: el poble. La gent normal i corrent que treballa dignament, i que té la capacitat de regenerar el sistema democràtic. “El poble! La gent!”, va exclamar G., indignada. “Perquè una societat funcioni cal que la immensa majoria dels ciutadans participi del sentit de la justícia. I els que l’alterin, cal eliminar-los com un tumor. Però, esclar, si apliquéssim aquest criteri, hauríem d’exterminar el 90% de la població, que és salvatge i bestial, egoista i violenta, idiotitzada per les xarxes socials o mancats del valor necessari per actuar d’acord amb les pròpies idees per temor de perdre la comoditat que el sistema corrupte els procura”. Després d’aquesta darrera fogonada/ràtzia, el qui es va convèncer vaig ser jo. La meua amiga G. havia perdut la fe. I em va fer pena, perquè jo sempre he pensat que l’home és bo per naturalesa i que, a la fi, per molt mal dades que vagin, aquesta bonança sempre acaba per imposar-se. Però G. no havia acabat: “Saps una cosa, Amat? Tot el que t’acabo de dir no són paraules meues, sinó delsViatges de Gulliver, que Jonathan Swift va escriure el 1726. I les que fan referència a la gent Plató les posà en boca de Sòcrates (Protagores) fa ben bé dos mil quatre-cents anys. O sigui, que malgrat que tenim diagnosticats tots els mals humans, i prescrits tots els remeis en papers a l’abast de tothom des dels segles més remots, la humanitat s’entesta a vomitar-hi al damunt; a fregar-s’hi el cul. El que se’n deriva, per tant, és que no hi ha remei: ni l’alfabetització universal, ni l’ensenyament obligatori, ni les constitucions no han fet cap servei a la imbecil·litat humana. Tot el contrari; la raó només ens serveix per augmentar, deformar i degenerar els nostres vicis. I com que cada cop som més llestos i tenim eines més sofisticades, les tares humnaes seran cada cop més exagerades, més insuportables. Això s’acaba, Amat. I jo no ho vull pas veure ni patir-ho. Adéu, amic”. I la meua fe va saltar pels aires.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Manifest

Publicitat
Publicitat