Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

David Farré

David Farré

Lleida, 1980. De moment només havia escrit per després poder cantar-ho. La necessitat de canvi i les ganes de conéixer-me cada cop més m'han portat fins aquí. Ma germana un cop em va dir: "Vigila, perquè no a tothom li interessa el que tu pensis".

Opinió

Tinc ganes de liar-la

Inconformista per naturalesa, inquiet, neuròtic, somiatruites, sempre pensant en “què hagués passat si” i a la vegada molt fan d'assaborir cada moment i com més inesperat millor!

Moltes incerteses i a la vegada fortes conviccions conviuen dins del meu cap i, cada cop més, inciten a plantejar-me massa coses.
 
  • Quina necessitat hi ha d’aguantar aquesta gent que ens manen, quan tots sabem perfectament que la gran majoria són una colla de farsants de principis oblidats, que viuen la vida a “cuerpo de rey” amb l’única disjuntiva de saber qui la fot més grossa al cap del dia? Per què ho aguantem? Què podem fer per donar-li el tomb? Realment si poguéssim fer-ho, qui ens assegura que seríem honestos? Entraríem en bucle si no? És la raça humana el problema doncs?

 

  • Per què som tan egoistes? La gran majoria de gent ens dediquem única i exclusivament a mirar-nos i remirar-nos el nostre melic. Això ens fa sentir més feliços? És possible? L’acte de compartir s’ha tornat una espècie d’ideologia utòpica, més propia dels hippies que vivien en caravanes als anys 70 i es passaven tot el dia fumant i escoltant The Doors? És cert que ja no som capaços de moure un dit sense esperar res a canvi o simplement sempre hem sigut així?

 

  • En quin moment s’ha implantat la cultura del mínim esforç? Des de quan el producte elaborat és “massa” car? Què vol dir això? Tan enganyats ens tenen que ens ofereixen merda en tots els sentits i ens la mengem fins al punt de menysprear l’essència de les coses, la materia primera, el resultat de dies i dies practicant, elaborant, estudiant, observant... En quin moment ens creïem millors que la resta d’èssers vius?

 

Neures i mil pensaments estrambòtics m’ajuden a complir anys d’una forma un pèl frustrant, però expectant i fins i tot optimista, ja que quan s’intueix un brot de color dins d’aquesta negror que no s’acaba, em puja l’adrenalina de 0 a 100, explosió d’idees i projectes, no dormo i, de cop, em vénen ganes de liar-la!

Comentaris

  • Reflexiones sinceras a las que se llega a través de un proceso de maduración en que todo ser humano realiza pero que no todo el mundo tiene la capacidad de plasmar de forma tan diáfana y tan clara , en definitiva. Me gusta y comparto

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Els nostres avis

Publicitat
Publicitat