Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Elisenda Rosanas

Elisenda Rosanas

Barcelona, 1982. De petita ja deia que volia ser periodista, ara procuro fer-ho el millor que puc a l'ACN i al voltant, sobretot, de l'educació i la salut. Alhora, m'esforço a criar tres fills petits i no morir en l'intent, posant a prova això que està tan de moda: la conciliació familiar.

Opinió

11-S

Escric aquestes línies amb la incertesa de saber si l'11-S serà un èxit, anirà a la baixa o superarà totes les expectatives. Amb la incertesa també si l'ambient a la mobilització serà festiu, alegre, il·lusionant o si, per contra, es respiraran uns aires més enrarits pels darrers mesos viscuts a Catalunya. Hi ha qui diu que s'ha de ser més que mai. Altres, que tal com han anat les coses, la gent té motius per estar decebuda i ja ha tirat la tovallola. Les previsions, setmanes enrere, no semblaven bones. A només unes hores, sembla que tothom és més optimista. Demà ho veurem.



Sigui com sigui, però, la manifestació de l'11-S es torna a fer i, més enllà dels organitzadors, les forces polítiques independentistes, l'anomenat govern legítim i els líders de les entitats sobiranistes han fet una nova crida a la mobilització massiva i a la unitat del moviment. L'objectiu és demostrar a l'Estat que la repressió no atura els ciutadans a l'hora de continuar defensant i mantenint fermes les conviccions que els han fet sortir al carrer tants dies els darrers anys. Res a dir. Els arguments són prou sòlids. 

Ara bé, penso jo, si els partits polítics que, per dir-ho d'alguna manera, han ''acompanyat'' els ciutadans fins aquest punt poden demanar una nova mobilització, com a mínim podrien començar a canviar la seva actitud envers tota la gent que dedica tants esforços a aquesta mateixa causa, i sobretot a tractar tota la massa com a persones adultes, que han estat capaces d'entendre els errors, les desavinences, les estratègies, les no-estratègies i els diferents capítols que s'han anat donant mes rere mes i assumir-ne les conseqüències.

Perquè només el darrer any, els qui es mobilitzen, els qui han sortit al carrer manifestació rere manifestació, els qui han anat fins a Brussel·les, els qui els caps de setmana han omplert de llaços grocs els ponts de les autopistes, els qui els diumenges canten fora les presons... tots ells han hagut d'il·lusionar-se, arriscar-se, decebre's, patir, enfadar-se, entendre, tornar a patir, continuar arriscant-se i continuar patint... En definitiva, han superat un batibull emocional per comprendre i assimilar tots els esdeveniments que, polítics o no, s'han anat succeint ja no només els últims dos mesos, sinó els darrers anys. 

Si malgrat tot, la Diagonal es torna a omplir, crec que els mes motivats, els més convençuts, els més il·lusionats o els més indignats que deixen a casa qualsevol engruna de dubte per defensar els seus principis, es mereixen que els governants siguin honestos, sincers i els tractin amb respecte sense menystenir la seva intel·ligència. Hi ha hagut molts moments que, fins ara, no ha estat així. I crec que un nou país, no s'ho pot permetre.

Comentaris

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

La bella i la bèstia

Publicitat
Publicitat