Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Joan Rosinach

Joan Rosinach

Juneda, 1987. Creure que existeixen les segones oportunitats m'ha portat fins aquí. M’adono que les coses realment importants no tenen cap explicació. Però segueixo pensant que no n’hi ha prou amb mil paraules per (d)escriure una sola imatge.

Opinió

Patrimoni de la humanitat

L’estiu del 91 et visitava per primera vegada. En aquells moments devies ser un lloc qualsevol dels pocs que coneixia quan els dits de la mà encara no completaven la meva (curta) edat. Poc sabia què acabaries significant per a mi. I també per als meus. Aquest agost t’hem tornat a venir a veure, per enèsima vegada m’atreviria a dir, i m’agrada observar que també t’has fet gran sense perdre res de la màgia del primer dia. Segueixes fidel als teus principis deixant bocabadat a qui encara no coneixia la teva faceta encisadora. Estic segur que tornaran, si no traeixen la seva pròpia consciència. Com nosaltres. Que ja no cabem en un sol cotxe. Ni en dos, vaja. Has vist que avui som més, com també t’hauràs anat adonat que alguns ja no tornaran. Mentrestant, et vigilen de més amunt. Segur. De la mateixa manera que ella guaitava la càmera mentre jo intentava calcar el seu somriure. Era el moment de la nostra foto.

La vaig descobrir aquesta primavera i des de llavors només he pensat en tornar-la a repetir. Allí. Al mateix lloc on no sé quants anys enrere algú va decidir que els dos havíem de formar part d’aquella imatge amb el teu imponent campanar de fons que ara és patrimoni de la humanitat. Un retrat que s’ha envellit a la mateixa velocitat que els dos ens hem fet grans. Llavors em faltava mig metre per contar-li un secret a cau d’orella. Ara em sobra un pam per abraçar-la quan fa (pocs) dies que no ens veiem. Sincerament, sembla que per a mi hagi passat més temps. Perquè ella segueix igual, encara que ho negui (rotundament) quan m’atreveixo a comentar-li en petit comitè. Deuen ser els meus ulls, doncs. Aquells que la troben sempre que ho necessito amb una mirada que no es pot descriure amb paraules. No les trobo. Ho sento. M’agradaria ser capaç d’explicar-li que em sentiré unit a ella la resta dels meus dies. Que m’encanta llegir el seus silenciosos missatges preguntant si tot va bé. I que descansi. Sempre sense molestar. Amb la mateixa sensibilitat amb què gairebé cada nit havia de calmar els meus plors. I també les meves (primeres) pors. Algunes d’aquelles s’han transformat ara en inquietuds. Preocupacions. Potser temors. Però sentir-la a prop tenint-la una mica (més) lluny em retorna als inicis. I això, com tu bé saps, em reforça els principis.

Recordar-me de tu m’ha fet tornar a un passat convertit en un present envejable. Em sento un privilegiat, ja ho saps. Els dits de les dues mans avui no poden comptar tots els llocs que he visitat des d’aquell remot agost. Però tu ja has deixat de ser qualsevol. Ets on va començar a escriure’s la història de la nostra foto. I això no és pas poc. T’ho asseguro. Una instantània que quedarà guardada per sempre més en la retina de les mirades especials que neixen entre la mare i un fill. Entre un fill i la mare. Tinc la sensació que imitant inconscientment el seu gest volia explicar al món que m’agradaria ser com ella. Algun dia. Ho he deixat córrer. Després de repetir-la vint i molts anys després, em sentiré satisfet assemblant-m’hi una mica. I és que avui ja sé que les persones úniques són irrepetibles. I que un dia esdevenen, com tu, patrimoni de la humanitat.  

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La bella i la bèstia

Publicitat
Publicitat