Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Eduard Ribera

Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la meva carrera he recollit diversos premis. He publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). He difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 mantinc el blog literari L’Escriptori on publico textos d’actualitat i de ficció.

Opinió

El sol és rodó

Feia un dia radiant d’estiu, d’un blau intens, i les caderneres refilaven alegres a la vora d’un rierol encalmat. Un núvol blanquíssim va formar-se al cel. Era pràcticament rodó i els ocells comentaven amb entusiasme aquest fenomen. “És ben bé com una gran bola de cotó fluix”, va dir la cadernera del cap groc. “És tan rodó com el sol”, apuntà una altra amb les ales de color albergínia. “No n’havia vist mai cap com aquest”, va afegir un pollet gris de poques setmanes.



Llavors, s’aproximà una gralla negra com la nit. “Però, què esteu dient? No sabeu de què esteu parlant. Els núvols no són de cotó fluix, són de vapor d’aigua; ni poden ser rodons com el sol, perquè el sol no és perfectament rodó”, va grallar enfellonida. De sobte, es va fer un silenci incrèdul. Les caderneres no podien entendre el mal humor permanent i la poca empatia de les gralles de la contrada. 

“A la natura, la perfecció no existeix. Tot és irregular i aproximat. Tot està en equilibri. Per això evolucionem i canviem. Aprenem observant i comparant i així tots sabem què és rodó i què no ho és. Perquè la rodonesa és una idea abstracta en la qual podem estar d’acord fàcilment”, digué la cadernera del cap groc. “Perquè el sol és rodó, no, mare?”, va demanar el pollet tot contrariat. “Sí, fill, tan rodó com els teus ulls, tan rodó com les cireres que picotegem a la primavera, com el raïm que ens endolceix el final de l’estiu, com els pèsols que farceixen les tavelles, tan rodó com els cercles que fa l’aigua quan hi poses el bec, com el forat que excava el pigot als arbres per fer-hi el niu, tan rodó com una tombarella en l’aire. Tan rodó com un dia sense gralles malcarades que vinguin a buscar raons”, va dir la progenitora més que convençuda. La resta de caderneres van encetar un concert de rialles molt sorollós. 

La gralla es va sentir ofesa i va optar per aixecar el vol de mala gana. “Esteu ben sonades, esteu ben sonades”, anava repetint mentre traçava cercles abans d’allunyar-se cel enllà. En la distància, la gralla era una simple taca negra insignificant que contrastava amb l’extensíssima blavor del cel i amb la bonança impagable de l’estiu.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Vacaciones Santillana

Publicitat
Publicitat