Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Amat Baró

Amat Baró

Cínic, epicuri, estoic, judeocristià, romàntic, existencialista, postmodern, cíborg. I, enmig d’aquest oceà heretat en tempesta permanent, una raó petita petita que gosa poder treure’n l’entrellat: neurastènic, nostàlgic, neuròtic. Esclar.

Opinió

La virtut del terme mig

Sergi Pàmies l’encerta quan diu que la modernitat de Cruyff va ser el seu conservadorisme. O sigui, no canviar mai d’idea; encara més: mantenir-se ferm en la convicció que el futbol és un esport d’enginy i talent que troba la seua expressió òptima en el partit improvisat a la plaça. I la seua tasca fou la de traslladar al gran estadi aquesta patxanga, sublimada, empès per un sol principi: “si el públic es gasta uns diners per vindre’ns a veure, tenim l’obligació, no sols de distreure’l, sinó de fer-lo gaudir tant com puguem”. No modificar ni un pèl aquest parer, a pesar de modes i tendències, malgrat interessos econòmics o pressions resultadistes, constituí el gran geni de Johan Cruyff. Si avui començo així l’article, és per enfilar-lo d’alguna manera a un pensament que hi vull escampar.

La reflexió en qüestió és que les obres d’art més transversals, les d’una bellesa més orgànica, aquelles on la humanitat acudeix a abeurar-se del plaer més sadollant, resulten ser sempre les més comercials. I entengui’s per comercial el fet de crear tenint al magí el delit del públic; atorgar a l’obra un component popular que li procuri el valor de ser demandada i, per tant, mercadejada pel comerciant, que hi veu un filó. I això no vol pas dir ajustar-se als cànons del moment, a les modes fixades pels productors de corrents estètics. És tot el contrari. Ser comercial, popular, apte per a totes les sensibilitats, agradós de l’un extrem a l’altre de la piràmide social i intel·lectual, significa fer des de l’essència, partint del model que instaurà el primer creador en qualsevol àmbit; trobar la raó de ser de l’ofici a què un hom es dedica. El triomf o el fracàs posterior ja no depenen de l’obra resultant, sinó dels obstacles que trobarà per arribar a un receptor. Però això ja no té a veure amb l’art, sinó amb el business.

Podríem il·lustrar l’afirmació parlant de la novel·la del XIX, que és la millor que s’ha escrit mai. Autors com Dickens, Stevenson, Conan Doyle, Verne, Twain, combinaven una formació, un talent i una capacitat de treball excepcionals amb la necessitat de satisfer un públic àvid d’històries. I havien forçosament de fer aquesta concessió per tal com els seus honoraris en depenien. Hem de recordar que molts d’aquests relats sortien per entregues en els diaris de l’època i tenien, doncs, de constituir un reclam perquè el lector frisés per tornar a comprar aquell periòdic. O pensem en Mozart. O en Shakespeare. Tots dos posaven el seu talent excels al servei d’uns contractes que els exigien omplir els teatres, els beneficis dels quals anirien a parar, en bona part, a les seues butxaques.

D’altra banda, és curiós de constatar com aquestes obres a què em refereixo: La flauta màgica, El somni d’una nit d’estiu, Oliver Twist, El Quixot, Les aventures de Huckleberry Finn, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, L’illa del tresor, Vint mil llegües de viatge submarí, El gos dels Baskerville, El Canigó, La verge de les roques...–, si bé hem dit que posseeixen, excel·lits, tots els atributs propis de l’art en què s’emmarquen; si bé no fan cap concessió als corrents estètics, sinó que més aviat són elles les que n’engeguen un de nou amb la seua creació; també és cert que defugen el sublim. M’explico: no arriben a tocar-nos directament aquella fibra que ens emparenta amb l’etern. No s’enfilen a arrencar el vel al misteri; vull dir que, després de consumir-les, no et deixen l’esperit somogut i la raó confusa entre abandonar la família, fer la revolució o passar-te quaranta dies al desert enfrontat al dimoni. Al contrari, el misteri, senzillament, te’l mostren insinuat amb gran reverència per tal que l’ànima se t’assereni i la respiració se t’eixampli. I en acabat, en lloc de contemplar el suïcidi o la conversió a una religió inexistent, de l’únic que tens ganes és de fer un bon sopar amb una copa de vi i mirar un partit del Barça de Cruyff.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Fruita amb injustícia social

Publicitat
Publicitat