Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Agustí Arbonés

Agustí Arbonés

Sarroca de Lleida, 1983. Sóc un peix que sol sap nedar al secà, un tècnic de so que només sap escoltar, un "torero" sense plaça per torejar i un caçador, però de somnis.

Opinió

M'agrada la poma

Va arribar el dia a casa mons pares en què va sonar la següent frase: -Ves, si vol estudiar li haurem de comprar un ordinador! Potser no era imprescindible però sí que era de gran ajuda. Jo no tenia massa idea d’ordinadors, mons pares tampoc, volien un aparell que em permetés realitzar les tasques i que no quedés obsolet en sis mesos. Quan el vam anar a comprar, els meus objectius es van centrar en que tingués una bona targeta gràfica, mòdem per connectar-se a Internet, impressora, lector de CD i una pantalla de 17 polzades. No sé quant els va costar, però un ull de la cara segur.

Aquell primer ordinador em devia durar uns dos o tres anys fins que vaig començar a estudiar Informàtica; allí va arribar el despilfarro. Que si ara canvio la placa base, ara poso un Pentium 4, un disc dur de 128 gigabytes, targeta gràfica de 64 MB, memòria RAM ampliada, teclat “inalàmbric”, ratolí òptic etc. Allò de poder “toquinejar-ho” tot m’agradava.
 
Però va arribar el dia, durant el meus estudis de tècnic de so, que en una classe de postproducció em vaig assabentar d’un ordinador estrany però a la vegada captivador. No era un ordinador qualsevol, això ho vaig percebre de seguida. En engegar-lo tampoc va sortir la típica pantalla de Windows ni Linux que estava acostumat a “toquinejar”, obrir i reprogramar; era un eMac. Li vaig preguntar a la professora si em podia passar una còpia del sistema operatiu per poder practicar a casa. Es va posar les mans al cap: "Però què dius! Això és impossible! Aquest ordinador és un Mac, i si no tens un Mac, no podràs utilitzar cap programa que no sigui compatible". En un primer moment vaig pensar: "Quina merda! Si no compres el pack complet, software i hardware, aquí no pots fer res". Però els dies van passar i cada vegada m’agradava més la manera de treballar d’aquell ordinador, intuïtiu, gràfic, fàcil i bonic. Aleshores se’m va encendre la bombeta: -Aquest ordinador no serà una evolució del primer ordinador que vaig tocar?  
 
Doncs sí, la veritat és que sense saber-ho el primer ordinador que vaig utilitzar va ser una Apple Macintosh. Suposo que com molts alumnes d’EGB de l’època. Un cop per setmana o dos, ara no ho recordo massa bé, anàvem a la biblioteca, i allí, en un racó damunt d'una taula d’aquelles grans, hi havia un ordinador. Mentre la resta feien deures d’altres matèries, la professora ens cridava per parelles, ens posava davant d’aquella petita pantalla i ens ensenyava el seu funcionament. Cada parella disposava d’un disquet d’una capacitat d’emmagatzematge que comparada amb els d’avui en dia era ben ridícula, l’introduíem a la ranura, obríem la carpeta amb el nostre nom i començava l’espectacle. MacPaint era el programa elegit per fer volar la nostra imaginació. Rodones, quadrats, línies rectes i obliqües, llapis, pinzell, goma o esprai entre molts d'altres estris que podies utilitzar per dibuixar.
 
Potser va ser per aquell adoctrinament que ara no puc passar sense el meu Mac.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La bella i la bèstia

Publicitat
Publicitat