Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Noemí Vilaseca

Noemí Vilaseca

Solsona, 1980. Periodista dedicada també al protocol. Em convenço cada dia de la sort que tinc de dedicar-me professionalment a la vocació d'explicar coses. Només així s'accepta una feina sense horaris (o massa). Radicalment catalana.

Opinió

El #JoTambé no és normal

El món és ple de caputxetes vermelles. Però també de llops. Llops amb pell de xai. Durant el 2017 s’ha començat a popularitzar la campanya #JoTambé (#MeToo) per denunciar l’assetjament i els abusos sexuals. Un tipus de violència masclista és la psicològica, la més subtil, la més invisible i difícil de provar, però la que pot derivar en pitjors conseqüències si la víctima no és prou forta. I també hi hem de dir prou, dins i fora les xarxes.

A vegades és un cúmul de petites pedres a la sabata que acaba llagant el peu i impossibilitant el caminar. Moltes ens resistim a denunciar-ho públicament, perquè a ningú no li agrada exposar les pròpies debilitats. Fins que una pren consciència que la debilitat no és seva, sinó del llop, que, paradoxalment, és un individu insegur i amb capacitat empàtica zero. Algú encantador al principi, però cada cop més transparentment fatxenda, xantatgista, sense autocrítica i obsessivament crític amb els altres, que no es penedeix de res, perquè té la raó absoluta, insensible i, a vegades, fins i tot cruel amb els animals domèstics. Aquest és un perfil identificat pels psicòlegs.
 
No necessitem caçadors, sinó més caputxetes que cada dia treguin a la llum aquesta miserable xacra i més pressió social per esmussar ullals. Un mirall, tot i que distorsionat, de la realitat són les dades oficials: de gener a novembre del 2017 (la informació més actualitzada de què disposa l’Institut Català de les Dones), la línia telefònica d’atenció a les víctimes de violència masclista al nostre país va rebre 8.974 trucades per maltractaments psicològics, que representen el 99,8 per cent del total! Poca broma. Aproximadament el 40 per cent eren dones d’entre 31 i 40 anys i la majoria, de l’àmbit metropolità.
 
En una comarca poc densament poblada com la meva, el Solsonès, durant l’any passat 14 persones van trucar a la porta del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD), de les quals la meitat ho van fer per sentir-se agredides (només) psicològicament –majoritàriament, quan la violència puja un esglaó continua havent-hi també aquest estadi, tot i que l’etiqueta passa a ser una altra. Però aquí no hi són totes comptades: altres víctimes no arriben al SIAD, tal com constaten professionals d’aquest àmbit. 
 
Aquest article va sobre l’experiència de moltes. De massa. I la de moltes altres que ho viuen en silenci, sense engruixir estadístiques. Mentrestant, els llops continuen impunes, sense ser jutjats (o no per això). Perquè és una violència normalitzada, present des que existeix la vida en parella. “Jo no m’hi poso, perquè a mi no m’ha fet res”, he sentit en alguna ocasió. Quina estocada a la dignitat de l’espècie! No m’imagino un comentari així per referir-se a un violador, un lladre o un criminal de qualsevol altra índole.  
 
Però no és normal. “Pren-te la pastilleta i a dormir”, “el que fas és patètic”, “que no t’enviï missatges no ho decideixes tu”, “aviat tindràs una marca per tota la teva vida”, “estàs sola”, “més avall no pots caure”... Col·leccionar whatsapps viperins i amenaces d’aquest tipus, fins i tot quan hem fugit, i sentir la llosa del control sobre la vida que només ens pertany a nosaltres mateixes no és normal. No ho és que a algunes se’ns acceleri el pols cada vegada que sentim el so d’un missatge al mòbil. Tampoc no és normal haver de lluitar contra intents d’aïllament del nostre entorn a través de la manipulació i les mentides subreptícies. No hauria de ser normal sentir por.
 
Parafrasejant Oprah Winfrey en el seu històric discurs als darrers Globus d’Or, “el temps de callar ha acabat. Fins aquí hem arribat”. Ja va sent hora que les campanyes institucionals deixin de focalitzar-se en la víctima, que no ho seria si no hi hagués un agressor. Es destinen recursos a pal·liar el mal infligit, però convé amb urgència que institucionalment, educativament i socialment hi hagi un rebuig clar i explícit de tot indici de maltractament, per subtil que sigui, per posar el peu a la gola dels llops i perquè deixin de seduir ningú, fins i tot disfressats amb pell de xai. Algun dia hem de poder viralitzar el #JoTampoc.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Els nostres avis

Publicitat
Publicitat