Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Pol Ishanda

Pol Ishanda

—Hola, em dic Pol, tinc 29 anys i sóc alcohòlic.
—Hola Pol, benvingut!
—Em sento com un dinosaure esperant el meteorit que acabarà amb la seva existència.
M'apassiona la música des que vaig aprendre a mastegar-la i la meva vida gira entorn a aquella cançó dels Stooges que deia: Now I wanna be your dog...

Opinió

Underground

Ets un matat, i precisament això no et fa més especial que la resta. Però quan t'adonaràs que la teva vida és inversemblant? No interessa pràcticament a ningú la música que fas, ni quants discs hagis publicat. Creus que coneixen realment com funciona un segell discogràfic o què és una producció revival? Ni puta idea.

Però el que sí sap la penya és que ets perseverant i tossut. També entenen en primer pla que vius per la música i ets capaç de treballar durant tota una jornada i conduir quatre hores per tocar quaranta-cinc minuts en un bar de Malasaña, Madrid, davant de només vint persones, tant o més passades que tu. Se't dona millor que ningú carregar amplificadors i ferramenta fins al punt d'opositar per la regència d'una empresa de mudances. Tens traça negociant amb els amos de sala, els autèntics cracks del rock-and-roll, alguns apassionats i d'altres tan passats de voltes que són capaços d'esnifar-se mitja Colòmbia en dos minuts. N'hi ha que els has d'amenaçar amb cremar-los el local, però està clar que sempre hauran començat ells dinamitant sense saber-ho el seu propi negoci... quins malparits. En realitat, també són idealistes. Anar a treballar amb insomni i sentir com els caps de setmana es converteixen en maratons embogides, qual apocalipsi zombi. Et toca ser mànager, agent de premsa, road manager, conductor, publicista, tresorer, mecànic i potser taquiller. Sempre perds diners, sempre. No és ni tan sols una opció intentar guanyar-ne. Els pocs calers que entren volen al moment, i en el millor dels casos reinverteixes en noves gravacions, combustible o cartells de neó. Fins i tot pot ser que et demanin pasta per tocar, però no és no. Millor un "ya si eso te hago un pagaré ..." que escopinar als ulls.
 
Comprendran que fer quilòmetres en sortir de l'oficina per acudir a sessions de gravació i mescla inacabables és la millor manera de passar la tarda. Puntualitzar sovint que el que fas no és un hobby, que és la teva vida però simplement no vols encasellar-te ni que et relacionin amb el teu ofici, i que igual que no es pot viure de la petanca, et toca pagar el lloguer i "treballar", també ho hauràs de fer entendre.
 
Tot això i més és el que sabran de tu. No pas quina és la teva música ni a què sona. Però és indiferent perquè finalment et sentiràs realitzat el dia que tinguis a les mans la nova publicació, la tarda que sentis el caliu del llarg viatge o la primera nit que miraculosament s'empleni una sala, no només de col·legues, sinó també de penya que probablement també gaudeixi com tu anant a veure bandes que no coneix ni el Tato.  I després de tot, finalment podràs seguir dient que tens una banda, però que també t'agrada jugar al frisbee a l'hivern a la platja, i ningú et jutjarà. Somriuran i brindaran per la vida, com si d'una secta es tractés.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Serveis màxims

Publicitat
Publicitat