Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Ferran Grau

Ferran Grau

Periodista i escriptor.

Opinió

Drexler, Víctor et moi

En principi aquest article va d’en Jorge Drexler perquè volia explicar que, meravellosament, he descobert aquest uruguaià fa escassos dos mesos i m’ha arrossegat a escoltar tota la seva discografia. Puc afirmar que las cansiones –tal com les anomena ell– em criden pel nom, m’arrosseguen fins al seu propi territori fent-me veure que és el meu. Digueu-me tou, però és que també estic en condició d’atestar que més enllà dels de Liverpool la música mai m’havia hipnotitzat tant com per asserir que he descobert un tipus que és capaç de clamar l’apel·lació a la qual contesto, que és versat en fer veure que aquella partitura hagi estat privativament escrita per mi i el meu moment. I aquesta és la seva excel·lència. Que canta per tothom però que quan l’escolto em sembla que el recital està dedicat a la meva persona. Heus aquí com en seixanta dies el cantautor ha fet que qualsevol vers que passi per la seva veu vagi directe al meu enteniment.

I ell diu que anirà al seu estudi de gravació fins al final dels seus dies amb les seves guitarres.

Però aquest article no va d’en Drexler; o no del tot. Aquest article també va d’en Víctor Pérez Pallarés. Perquè a banda de l’enorme artista plàstic que era, aquest home prim, senzill i generós va fer que les seves pinturetes (com les anomenava ell) –i sobretot les historietes que m’explicava de marrec i no tan marrec– em cridessin igualment pel nom, es transportessin de l’espai íntim al buc que és de tothom. Em va fer entendre la universalitat en la particularitat. Em va fer entendre la tendresa, la bondat i intueixo que part d’allò important a la vida. Però més enllà de les seves sublims classes –que curiosament es van produir sempre fora de l’àmbit acadèmic–, aquest home va ser i serà per sempre més un dels meus exemples. Molts cops l’he percebut com un familiar proper. Mai oblidaré la seva darrera abraçada: va ser l’1 d’octubre de 2017, defensant el nostre col·legi electoral. Ell i la seva estimada Anna Mari sortien de votar per l’anhelada República i, en veure’ns, ens vam fondre en una emoció en la qual cap dels dos intuíem que seria l’última. Saber que no hi és m’entristeix profundament. Ha marxat i no el puc fer tornar; no veieu quin greu? A més, el que mai li vaig dir és que ell, de ben segur, és un dels pocs culpables de ser com soc de maniàtic; i és que dia a dia intento assemblar-me a algú com ell. El llistó el tinc ben amunt, a fe de món.

I ell deia, i així va passar, que aniria constantment al seu taller per morir amb el pinzell entre els dits.

Ara m’atalaio que en Drexler em captiva perquè parla d’humanitat, ja que, probablement, l’ha conegut. Jo crec que també l’he conegut aquesta humanitat: argüeix a la gràcil signatura d’en Víctor, a baix a mà dreta. Sospito que un entén la música i l’altre entenia la pintura com jo entenc la lletra: des de la bellesa, des de l’atzar, des de l’autodidaxi i la perseverança. I sobre totes les coses, des del ser bones persones. Descansa en pau. I que sàpiguis que intentaré imitar-vos en tot. A tu, a en Drexler i a la vostra comuna manera de fer i de ser. 

I jo dic que a diari aniré al meu despatx fins que ja no trepitji aquest planeta millorable, on ja m’hi faltes, per a escriure sense aturador davant del meu teclat. Això sí, amb un fil musical on hi soni en Drexler de tant en tant i on hi ressoni el teu record de mestre, d’avi, d’amic i de persona.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La bella i la bèstia

Publicitat
Publicitat